Gregorio Luri
Entre la natura i la cultura
Vaig tenir l’honor d’escriure fa uns mesos el pròleg per a un magnífic assaig sobre la infància a l’Imperi romà. Em vaig decidir a escriure’l per la perplexitat que em va produir la lectura del manuscrit: en alguns aspectes sentia que el nen que jo vaig ser era més a prop dels nens romans que dels meus nets.
És obvi que els meus nets són molt més a prop meu, afectivament i cronològicament, que un nen de l’època d’August, però… si jo els expliqués que quan vaig complir dotze anys el meu pare em va dir que l’endemà, a trenc d’alba, havia d’aparellar el cavall per anar, tot sol, a llaurar la vinya, crec que no entendrien el profund orgull que em va envair en sentir sobre mi aquella responsabilitat. Amb aquell gest, el meu pare m’estava dient que mereixia ser tractat com un adult. Recordo perfectament aquell matí de fa més de cinquanta anys. En sortir de casa m’adonava nítidament que estava repetint un gest immemorial. Anant cap endarrere potser em trobaria amb un avantpassat meu que als dotze anys estigués llaurant la vinya familiar en temps d’August.
Els meus nets pertanyen a un temps en què tothom corre darrere del vent del futur, intentant atrapar-lo sense descans, no sigui que, si t’atures, et quedis antiquat. Viuen en un món en què la innovació té més valor que les permanències. Però ¿això vol dir que no tenen res a veure amb el nen que jo vaig ser?
