Olga Jornet Vegas
Entre silenci i soroll es perden elles, entre el soroll i el silenci les perdem
BUSCAR ASPÀSIA DE MILET és seguir un rastre a les palpentes. Un rastre que comença al segle v aC, a la Grècia clàssica, i que la història —sempre tan precisa a l’hora de dictar què es queda a la memòria— ha insistit a esborrar. La catedràtica Madeleine M. Henry, que n’ha seguit els passos, ho escriu ben clar: Aspàsia de Milet és una presonera de la història. Té raó i cal dir-ho d’entrada: Aspàsia, figura clau de la intel·lectualitat del segle V aC i una de les dones més cèlebres de l’antiguitat, és presonera del silenci i dels relats que se n’han fet; dels discursos posteriors, de l’oblit intencionat i la calúmnia a conveniència.
I és que la seva història es trena —com totes i per força— amb un context, una cultura i unes creences que, ben mirades, poden dir més que alguna cosa sobre l’origen dels relats que l’acompanyen i també sobre per què en sabem tan poc. Potser per això paga la pena d’anar encara una mica més enrere, per recordar que el pensament antic és antitètic —basat sempre en contraris—, i una dona i el que es considera femení no es defineixen per si mateixos, sinó que són el contrari del que és un home i el que es considera masculí. I un home era, per als grecs, dur, fort, eixut, fèrtil, complet, civilitzat. Per saber què era una dona només n’hem de buscar els antònims.
D’aquest pensament, l’art —i la literatura i també la història— n’és una mostra il·lustrativa. En les representacions escultòriques d’uns i altres, diu la catedràtica d’art antic Carmen Sánchez, l’home es presenta com un ésser intemporal: nu, amb un peu avançat i la mirada llarga a l’horitzó. La dona, en canvi, és un ésser contingent: està fent sempre alguna cosa o porta algun objecte —una flor, un llençol per tapar-se la nuesa— i mira directament l’espectador. Perquè la dona no és intemporal. És espai i és temps. És escena; és narrativa. La dona, per als grecs, és un relat, un artifici.
