Españoles, França ha muerto - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Albert Om

Españoles, França ha muerto

Fotografia de Brigitte Bardot, 963: John Kisch Archive / Getty Images

«Nosaltres no volíem ser catalans ni espanyols. Volíem ser francesos.» ¿Qui? ¿Quan? ¿On? ¿Què? ¿Per què? Els mestres del periodisme sostenen que, per explicar bé una història, has de poder respondre aquestes preguntes.

Provem-ho, doncs.
¿Qui va dir aquesta frase? Joan Manuel Serrat.
¿Qui són els «nosaltres» del subjecte? Segons Serrat, són els progres antifranquistes de la seva generació, els qui els va coincidir la joventut amb els anys seixanta i setanta del segle passat.

¿Quan i on va pronunciar aquesta frase? El gener del 2015, a l’Institut Francès de Barcelona, en un acte d’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Charlie Hebdo. Me la diu entre vestidors, a punt de sortir a actuar, mentre a l’escenari Marina Rossell cantava Georges Moustaki i al nostre costat s’esperava un altre francòfil, Josep Maria Flotats, l’actor que fins i tot quan parla català sembla que parli francès (just a l’inrevés del que li passa a Sergi López).

¿Què significa la frase «Nosaltres no volíem ser catalans ni espanyols. Volíem ser francesos»? Que contra Franco, a França s’hi vivia millor. Que per als catalans, durant la dictadura, França va ser un refugi ètic, intel·lectual i, en alguns casos, també físic. Que tot venia d’allà, que tots hi anaven buscant els llibres, la música, les pel·lícules, el teatre, la moda, la gastronomia, el pensament, la informació, l’humor o la pornografia que aquí no tenien. Que la llibertat començava a cent cinquanta quilòmetres de Barcelona. Que hi va haver un temps en què els ciutadans d’aquest país semblava que tinguessin doble nacionalitat: una dictadura espanyola nacionalcatòlica que no havien pogut triar —«¿Qué pone en tu DNI?»— i una república laica com la francesa, a la qual s’havien adherit amb llibertat i admiració. Ho escriu millor Narcís Comadira a Dies de França:

«El rebuig de gairebé tot el que era espanyol, que se’ns imposava i ens repugnava, va fer que el francès s’anés constituint en una mena de pàtria gran on podíem créixer intel·lectualment i sentimentalment.»

Però tot això un dia es va acabar. Mort Franco, morta França. «Españoles, França ha muerto.» Ningú no va somicar aquesta frase, però hem fet com si sí.

¿Per què ha passat això? Provarem de formular alguna hipòtesi que expliqui per què França, per als catalans, és —com aquesta revista— el món d’ahir.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "França".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!