Teresa Vinyoles Vidal
Estimar a vida o mort: dones enamorades a l’edat mitjana
La història de les alegries i les penes, dels amors i desamors, amb prou feines s’ha començat a escriure, però l’accés a la intimitat d’altres temps no està barrat a l’estudi científic. Els textos medievals ens permeten introduir-nos-hi, de manera que podem parlar de l’amor de les dones a l’edat mitjana, a cavall entre la sensualitat, l’erotisme i la tendresa.
En aquestes pàgines em cenyiré a l’amor entre la dona i l’home; en paraules d’una dona del segle xi, parlaré de «caritatem et amorem […] inter virum et feminam». Podríem tractar altres manifestacions de l’amor: la maternitat, la sororitat, l’amor a Déu, a més de l’amor entre dones, però no ho farem. En aquest text recullo paraules de dones que parlen de l’amor heterosexual. No voldria que es veiessin com anècdotes inconnexes, sinó com exemples d’un discurs coherent que ens permet apropar-nos a la història dels sentiments i reivindicar la presència femenina en la construcció del passat.
Són històries concretes, inevitablement particulars, però cada conducta individual està immersa en el context cultural del seu moment, i s’ha d’entendre en aquest sentit. Trobem dones que ens parlen dels seus sentiments. Mostrar obertament alguns d’aquests sentiments estava socialment ben vist: es deia que «les dones havien nascut per plorar» i, per tant, que havien de ser compassives, però púdiques. Ben diferent era demostrar plaer o desig, i riure obertament era poc adequat. Tampoc era moralment acceptable que mostressin el seu amor. Ens sorprèn, doncs, que aquestes dones parlin de plaer, de desig, de sexualitat, que fins i tot prenguin la iniciativa. ¿Podem considerar-ho una transgressió? ¿O és que la idea que tenim de les dones medievals és massa esbiaixada?
