Ada Klein Fortuny
Fleming i la serendipitat
AL SAINT MARY’S HI HAVIA UNA PISCINA. Una piscina petita. És el primer que vaig saber quan vaig tenir la sort d’anar a aprendre amb un dels experts mundials en immunologia, a Londres. L’home havia inventat un estri que avui dia encara es fa servir. El vaig conèixer a Estocolm, i com que estava casat amb una dona basca, va accedir que passés amb el seu grup pràcticament un any. Era un home menut d’ascendència índia i, a banda de catedràtic, propietari d’una cadena de pubs. A Londres vaig trobar un pis convenient, a dues passes de l’estació de Paddington, que a les fotos de l’agència duia un anunci que el batejava cínicament com a compact studio, i que més aviat era un zulo amb ratolins, sota el pany d’una escala, que tancava malament.
Jo treballava a l’ala nova, a la facultat de Medicina, a la dreta de la portalada de forjat de Praed Street, a l’altra banda de l’ala bonica, la Clarence Wing, d’arquitectura victoriana, amb els seus rajols vermells, amb la qual està unida per un pont que no he sabut mai si és transitable. Les meves jornades eren de vuit a cinc. Com que en ple hivern a l’estudi m’hi glaçava, encara que m’hi estigués amb anorac, feia temps a la biblioteca de la planta baixa fins a l’hora d’anar a sopar al restaurant de la cantonada, on cada vespre em guardaven taula i un plat. El personal de la biblioteca era amable i diligent. Com que una cosa porta a l’altra, allà vaig descobrir que a l’altra banda del meu edifici és on s’havia investigat l’eficàcia de les vacunes. Des de principis del segle XX, el professor Almroth Wright, o Almost Right («gairebé encertat»), com el mal anomenaven, havia descobert que utilitzar microorganismes podia servir per tractar les malalties infeccioses que causaven. Als baixos de la Clarence Wing van obrir el seu Departament d’Inoculacions, on injectava els remeis que investigaven ell i els seus ajudants als laboratoris d’una planta superior.
