Llucia Ramis
Formentor, la «joie de vivre»
Va baixar a la recepció i preguntà a quina hora sortia la barca cap a Pollença, perquè volien anar a la missa dominical de les dotze. El recepcionista el mirà astorat i li contestà: «Avui és dilluns, monsieur.» Aquesta és una de les anècdotes que els meus avis belgues explicaven del seu viatge de noces. Varen passar un mes a l’hotel Formentor, després d’una travessia en tren que els va dur de Lieja a París, i d’allà a Barcelona, on agafaren un vaixell a Mallorca i, un cop al port, l’únic taxi que aleshores hi havia a l’illa, segons la meva àvia. Però el meu pare, que és mallorquí i llavors era un nin, nega que el 1950 només n’hi hagués un, de taxi.
Sis anys més tard, els qui passarien uns dies a l’hotel Formentor durant el seu viatge de noces serien els prínceps de Mònaco. L’habitació que ocuparen, la 322, es batejaria com la Grace Kelly Suite, i esdevindria una de les cinc més famoses del món.
Hi ha fotos d’aquella època, i també de Charles Chaplin i la seva dona Oona O’Neill en barnús, als anys seixanta; i de quan el modista de la Belle Époque Jean Patou s’inspirà allà per dissenyar els pantalons Formentor (avui coneguts com a palazzo), tan clàssics en figures com Coco Chanel o Marlene Dietrich. I també hi ha fotos del 1983, quan Audrey Hepburn plorà la mort del seu col·lega David Niven, que havia estat hoste habitual de l’hotel. Però si no fos per la qualitat de la imatge o la data al peu, podríem pensar que totes aquelles instantànies formen part d’un mateix moment, una mena d’eternitat enjardinada amb escalinates fins a la mar, un sempre en el qual era impossible no perdre la noció del temps, com els va passar als meus avis.
