Stefan Zweig
Freud i la interpretació dels somnis
L’INCONSCIENT ÉS EL SECRET MÉS PROFUND de cada persona: ajudar-la a descobrir-lo és la tasca que s’ha fixat la psicoanàlisi. Però ¿com es revela un secret?
De tres maneres. Es pot obligar una persona a revelar el que oculta mitjançant la força: no endebades segles d’història han demostrat com la tortura pot fer parlar fins i tot els llavis serrats amb més obstinació. Allò que s’amaga també es pot endevinar de manera combinatòria, aprofitant els breus instants en què la seva fugaç silueta —com el llom d’un dofí sobre l’impenetrable mirall del mar— emergeix un segon de la foscor. I, finalment, es pot esperar amb gran paciència l’oportunitat en què, en un estat de vigilància relaxada, allò que s’oculta es revela per si mateix.
Totes tres tècniques les practica alternativament la psicoanàlisi. Primer va intentar fer parlar l’inconscient per força, coaccionant la voluntat en la hipnosi. Que la persona sap més de si mateixa del que es confessa conscientment a ella mateixa i als altres era una cosa coneguda des d’antic per la psicologia; el que la psicologia no sabia era com accedir a aquest subconscient. El mesmerisme va demostrar que en el sopor induït sovint es poden treure més coses d’una persona que en estat de vigília. Atès que la persona atordida, en estat de trànsit, no sap que està parlant davant d’altres persones, ja que en aquest estat intermedi creu estar sola en l’univers, revela sense adonar-se’n els seus desitjos i secrets més íntims. Per això, la hipnosi semblava al principi el mètode més prometedor; però aviat (per unes raons que ens portarien massa lluny en el detall) Freud abandona aquest tipus d’intrusió violenta en l’inconscient, que considera immoral i infructuós: així com la justícia, en el seu estadi més humà, renuncia voluntàriament a la tortura per substituir-la per l’art més subtil de l’interrogatori i la prova circumstancial, també la psicoanàlisi passa de la primera època violenta de l’obtenció de la confessió a la de la conjectura combinatòria. Qualsevol animal, per molt veloç i àgil que sigui, deixa empremtes. I així com el caçador en té prou amb les petjades més petites per identificar la manera de caminar i l’espècie de la presa buscada, així com l’arqueòleg determina a partir del fragment d’un gerro el caràcter de tota una ciutat sepultada, així la psicoanàlisi, en la seva època més avançada, exerceix el seu art detectivesc amb els signes presents, que són com empremtes en què la vida inconscient es delata dins de la conscient.
