Júlia Cot
Geografia sentimental
La cartografia es basa en el principi que gràcies als càlculs científics el món pot ser dibuixat objectivament de manera precisa. Però un cop l’ésser humà va tenir dominats els mapes de la geografia terrestre, va poder fer un exercici d’abstracció i cartografiar territoris al·legòrics que representaven idees. ¿I quina idea podia ser tan complexa que requerís indicacions sobre com transitar-la? Efectivament, l’amor. Així, si els mapes geogràfics havien permès domesticar els territoris, els mapes de l’amor havien de permetre domesticar les relacions: indicar el camí cap al cor (i el cos) de les dones i crear la fantasia (masculina) de la possessió, en què el cos de l’estimada podia ser explorat i controlat.
A mitjans del segle XVIII van sorgir a Europa tot un seguit de mapes que descrivien els diferents estats de l’enamorament, el festeig i el matrimoni. Aquestes cartes volien orientar l’enamorat viatger per les terres dels sentiments, alertant-lo dels perills amb què es podia trobar i guiant-lo pel camí que el conduiria a una relació satisfactòria. A cada element del paisatge se li atribuïa un topònim que el vinculava a un estat emocional: el riu de la Predisposició, les roques de la Gelosia, la Terra de les Promeses, el País dels Afalacs, el llac de la Indiferència, el districte de l’Amor… Eren mapes profundament simbòlics, plens de jocs de paraules, un reguitzell de metàfores encadenades que estaven tan a prop de la cartografia com de l’esborrany d’una cançó de Joaquín Sabina.
Però els mapes (ni tan sols els geogràfics) no són finestres pures a través de les quals mirem el món, sinó que hi ha un vincle entre les representacions cartogràfiques i la ideologia dominant de cada època. Els mapes matrimonials, per tant, dibuixaven una manera concreta d’estimar i assenyalaven els camins que podien acostar o allunyar l’amant dels valors morals i sentimentals que imperaven en aquell moment.
