Toni Soler
Geosàtira
Un dels grans enigmes històrics de la cartografia és el cèlebre mapa del cap de bufó, imprès a finals del segle XVI, possiblement als Països Baixos, i d’autor desconegut. El mapa del món hi apareix inserit en la testa d’un bufó, amb els seus picarols i tot, i la imatge s’acompanya d’aforismes clàssics sobre l’estupidesa i l’arrogància de la humanitat. És el primer mapa satíric de la Història, i és un mapa total: hi surt tot el món conegut, sense excloure cap territori; tot el planeta resumit en el cap d’un bufó, és a dir, la humanitat com una gran pallassada, com una broma universal. Un punt de vista d’una modernitat i audàcia sorprenents, que segurament expliquen les reserves del seu autor per signar-lo.
En temps posteriors hi ha hagut més mapes humanitzats, en els quals s’utilitza la prosopopeia, és a dir, l’atribució de característiques humanes a éssers irracionals, objectes o fenòmens naturals. La humanització dels territoris és un fenomen que apareix en paral·lel al sorgiment de tribus, comunitats i nacions. El país esdevé la terra dels pares, la pàtria, i aquest sentiment facilita la identificació entre l’individual i el col·lectiu. Com a part d’aquest procés d’identificació de cada país amb un organisme viu, els cartògrafs van començar a superposar imatges humanes o animals damunt dels mapes. Era qüestió de temps que no se’n derivés una intenció humorística.
L’edat d’or dels mapes satírics va arribar a la segona meitat del segle XIX, especialment a Europa, quan la premsa s’afartava de parlar de contenciosos territorials o de rivalitats imperialistes. Per als dibuixants d’acudits gràfics era molt útil i eficaç utilitzar els mapes com a escenari humorístic. La frontera franco-alemanya sempre és l’epicentre d’una batussa entre figures humanes contorsionades, on cada país és un personatge que mira de fer-se lloc en els capriciosos límits del seu territori, mentre el gegant rus —sovint un pop, o un os a punt d’abraçar la seva víctima— s’ho mira tot des d’una rereguarda amenaçadora. Els mapes satírics van proliferar a la premsa en períodes bèl·lics o prebèl·lics, sovint amb finalitats propagandístiques. En acabar la Primera Guerra Mundial, la seva esplendor va començar a decaure i van passar de moda; se’ls considerava una forma naïf de satiritzar les relacions internacionals.
