Alberto Reche

Glaçant el somriure del rei

Rijksmuseum, Amsterdam / Wikimedia Commons

LA IMATGE QUE TENIM DELS BUFONS HISTÒRICS és sorprenentment concreta. Qui més qui menys pot reconstruir una estampa ben acolorida d’aquests personatges sense gaire dificultat; només cal recórrer a la munió de tòpics visuals que conformen el nostre imaginari compartit. Així, els bufons són éssers sublunars i caòtics, que giravolten dins de vestits de teles de colors llampants i bigarrats, amb un capell trilobulat del qual pengen picarols que sonen a cada moviment que fan. I és que el bufó salta, balla, canta, riu i, en general, se’ns presenta, en aquesta imatge tipificada, com un remolí de colors i sorolls, com una caòtica tramuntana que sacseja les places, les festes i, ben especialment, les corts europees entre finals de l’edat mitjana i principis de l’època moderna.

El bufó, a més a més, és un foll, segurament un contrafet, un geperut, un nan, o una curiosa barreja de tot plegat. Representa aquell món que acostumem a amagar sota la catifa quan toca aparentar el més avorrit dels ordres i, alhora, sublima aquella vella màxima que diu que els borratxos, els bojos i els nens sempre diuen la veritat. Aquesta és una de les virtuts més celebrades dels nostres bufons arquetípics: la capacitat d’oposar-se als convencionalismes i parlar de tu a tu amb el poder. Fins i tot quan ens trobem davant la seva cara fosca, expressada en figures tan inquietants com les darreres encarnacions del Joker o el posat sarcàstic del Tyrion Lannister de les primeres temporades de Joc de Trons, els bufons —o més concretament la construcció cultural que hem teixit al voltant de la seva figura— ens fascinen.

Els bufons, però, no són una creació de les corts europees de la baixa edat mitjana i del Renaixement, ni tan sols són una característica exclusiva del món europeu, i la seva imatge no sempre ha estat la que descrivíem ara fa un moment. La seva figura arquetípica es troba present en la major part de les societats històriques on aturem la mirada. En aquest sentit, Fools are everywhere, de Beatrice K. Otto (University of Chicago Press, 2001), continua sent una lectura essencial per entendre la diversitat de formes històriques que s’amaguen darrere d’un concepte tan aparentment europeu com és el dels bufons i, al mateix temps, sorprendre’ns amb la quantitat de similituds entre totes aquestes manifestacions.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Humor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca