Friedrich Schiller
«Haver creat alguna cosa que no desaparegui, que perduri quan al seu voltant tot es consumeix…»
El dia d’avui ha sigut el més benaurat des que viatjo per Alemanya. Ja saps, car amic, que he gaudit de la creació excelsa al feliç sud, del cel rialler i la terra riallera, on el raig de sol més suau convida a una saviesa alegre, assaona el raïm font d’alegria i fa madurar els fruits divins del geni i la fascinació. Pot ser que hagi vist el súmmum de la plenitud i l’abundància. El triomf de la mà de l’home sobre la resis- tència tossuda de la natura m’ha sorprès tot sovint; tanmateix, la misèria que viu ben a prop de seguida contagiava la meva admiració voluptuosa. Una encarnació de la fam, amb els ulls enfonsats, que em va demanar almoina en una passejada florida per un jardí recreatiu principesc; una cabana amb teules de fusta que amenaçava d’esfondrar-se enfront d’un palau ostentós; amb quina rapidesa tot això tirà per terra de cop el meu orgull que s’envolava! La meva presumpció acaba de completar el quadre. Ara veig les malediccions de milers de persones que, igual que un món de cucs golafres, pul·lulen enmig d’aquesta grandiosa putrefacció. Tot el que és grandiós i plaent m’esdevé repugnant. No hi descobreixo res més que un cos humà demacrat i decadent, d’ulls i galtes encesos amb un roig febril, que fingeix una vida que floreix mentre la gangrena i la podridura s’acarnissen en els pulmons ranerosos.
Sovint són aquestes, bon amic, les sensacions davant de les rareses que poden meravellar un viatger a qualsevol país. Tinc la desgràcia de pensar cada institució que cau sota la meva mirada en relació amb la felicitat del conjunt, i quantes grandiositats esdevenen ben petites davant d’aquest mirall, quantes resplendors s’apaguen!
Avui, per fi, he tingut una sorpresa indescriptiblement grata. El cor sencer se m’ha eixamplat. Em sento més noble i millor.
Vinc de la Sala dels Antics de Mannheim. Allà, l’amor per l’art d’un sobirà alemany va reunir els monuments més nobles de l’escultura grega i romana en una petita selecció marcada pel bon gust. Qualsevol persona autòctona o forana té la llibertat més absoluta de gaudir d’aquest tresor de l’antiguitat, ja que l’intel·ligent i patriòtic príncep elector no va fer la gran inversió de portar aquestes rèpliques de guix d’Itàlia per guanyar-se una petita fama, per posseir una raresa o, com tants altres prínceps, per pidolar l’admiració dels viatgers de pas. Ell va fer aquest sacrifici per l’art mateix, i l’art perpetuarà el seu nom en agraïment.
