He pensat sis coses impossibles abans d'esmorzar: l'última gran festa surrealista - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Míriam Cano

He pensat sis coses impossibles abans d’esmorzar: l’última gran festa surrealista

Keystone-France / Gamma-Keystone via Getty Images

BENVINGUTS A LA CASA DE NINES
140 de la rue du Faubourg Saint-Honoré, 17 de gener del 1938. A París hi deu fer fred i és fàcil imaginar-se un grapat de curiosos ben abrigats que es barregen entre personatges extravagants a la porta de la Galerie Beaux-Arts. S’hi inaugura una exposició atípica, una d’aquelles que tothom que és algú en el món de l’art (o que, senzillament, és tafaner de mena) no pot perdre’s. El públic que s’hi aplega hi deu haver vingut seduït per la promesa d’un art que no té res a veure amb el que s’havia mostrat només un any abans a l’Exposició Universal que es va celebrar a París. Com a resposta a aquell desplegament d’art institucional, l’Exposició Internacional Surrealista reuneix seixanta artistes sota l’auspici d’André Breton, fundador intel·lectual del moviment, i el disseny artístic i de l’espai de Marcel Duchamp. La mostra es presenta com un gest en si mateixa, amb l’exhibició de tres-centes pintures, objectes, ready-mades, instal·lacions, performances, collages i fotografies.
A l’entrada, un taxi antic projecta un raig d’aigua des dels eixugaparabrises i ruixa les finestres de la galeria. A dins hi creixen plantes que sobresurten pel sostre i les portes. A l’interior del taxi també hi cau una pluja fina. El xofer és un maniquí amb cap de tauró i pel cos del maniquí que fa de passatgera i els seients hi llisquen una munió de cargols vius enormes. És el Taxi plujós, de Salvador Dalí.

El famós taxi de Dalí (molt similar al que es pot veure al pati del Museu Dalí de Figueres) era només el preludi del gabinet de curiositats que esperava els visitants dins de la galeria, que accedien a l’exposició per un passadís que Duchamp va ano- menar Rue Surréaliste, el carrer principal, amb maniquins a banda i banda, cadascun intervingut per un artista diferent. Com que la galeria no estava il·luminada, Duchamp va repartir lots als assistents, de manera que la corrua, com si fossin lluernes, es convertia en una peça més de la mostra. Al vestíbul principal, el director artístic hi havia muntat una mena de cova, feta amb una pila de sacs de carbó penjats del sostre, amb només una bombeta que feia pampallugues per tota il·luminació. A la cova, que vol simular una matriu, hi ha obres de Dalí i Miró, entre d’altres, i Hélène Vanel, que es mou entre espasmes, en la foscor, vestida només amb una camisa de dormir blanca. A la resta de sales s’hi poden contemplar des de la mítica tassa coberta de pèl de Meret Oppenheim fins a Jamais d’Óscar Domínguez, una gramola d’on surten unes cames de dona i que té dos pits al plat. No és l’única obra de contingut marcadament sexual, fins i tot sadomasoquista, que hi ha a l’exposició. Tota la mostra té un aire lasciu, fosc, com un descens a les profunditats dels pensa- ments prohibits que de ben segur tenien, malgrat els escarafalls i les exclamacions, molts dels que s’hi van apropar el dia de la inauguració.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "França".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!