Lourdes Parramon Bregolat
Història d’una usurpació. De l’última trementinaire a la primera farmacèutica
Hi ha fils invisibles que relliguen vides allunyades en el temps i l’espai. Estirant un d’aquests fils hi trobo, en cada cap, una dona. En l’extrem més proper hi ha Sofia Montaner Arnau, l’última trementinaire. És fàcil que qui llegeixi aquestes ratlles no hagi sentit a parlar de l’ofici de venedora ambulant d’herbes medicinals i preparats terapèutics com la trementina (destil·lat del pi roig) de què pren el nom. És ben lògic, perquè es tracta d’una raresa de la vall de la Vansa, als peus del Cadí, un paradís botànic enmig d’enlloc. La gent del país no en parlava gaire; era un ofici de pobres, com el de dida o minyona, sense mica d’èpica. Jo mateixa vaig descobrir, de gran, que la seva història era també la meva. Des de llavors que escodrinyo, de tant en tant, una antiga fotografia entaforada en un calaix al casalot familiar. És d’una firaire de Sant Ponç, amb la parada a terra. M’hi reconec. Ara la porto a sobre, entre targetes de crèdit i papers rebregats, no sé ben bé per què. Potser la recuperació de la memòria d’aquesta activitat única, «de casa baixa», ha insuflat a les descendents (com jo mateixa) una mena d’orgull de pertinença. Se’ls ha atribuït una aura màgica, de fetilleria, que té com a rerefons la infame cacera de bruixes. Furibunda al Pirineu, s’acarnissa en curanderes, herbolàries, llevadores i altres iniciades en els misteris de la natura i la vida. Dones amb poder, una mixtura fatal. L’ofici es recrea des d’una perspectiva feminista i de classe. No falten arguments per considerar l’activitat com un acte de resistència o de transgressió, al mateix temps que una estratègia de supervivència. Hi ha el gust per la llibertat que representava «anar pel món», com en solien dir. Hi ha l’empenta d’aventurar-se a fer el camí a peu fins a contrades remotes, en travesses que duraven mesos. De valentes n’eren, ni que fos per força. Hi ha l’autonomia econòmica que suposava, per a les dones, guanyar (i gastar) els seus propis diners sense supervisió de l’home, en una economia de subsistència «on els cèntims no corrien». I hi ha, finalment, el fet que sortissin en parelles (una dona gran i una aprenenta jove). Això generava vincles i construïa genealogies femenines no necessàriament lligades a la sang, l’anomenat affidamento. El fet que s’allotgessin en masos coneguts, on normalment eren acollides amb familiaritat, afegia una dimensió comunitària a l’estrictament comercial.
