Joan Fontcuberta
Històries i contrahistòries
En els darrers compassos del mil·lenni, plantejar que la història arribava a la seva fi va encendre un fort debat tant ideològic com acadèmic. El febrer del 1989 un jove politicòleg va pronunciar una conferència a la Universitat de Chicago. Es deia Francis Fukuyama. La seva provocadora presentació, titulada ¿La fi de la història?, va causar un gran enrenou. Sis mesos més tard era publicada per una influent revista acadèmica de Washington, The National Interest, portaveu del corrent neocon, i el 1992 el text editat i ampliat esdevenia un best-seller: La fi de la història i l’últim home. En l’interval el títol havia perdut el signe d’interrogació, i el to conjectural de l’inici s’havia acabat convertint en una asseveració categòrica. Fukuyama entenia la història com una lluita entre ideologies, una pugna que concloïa en col·lapsar el bloc comunista. Un cop derrotats successivament els totalitarismes feixistes i comunistes, només cabia pronosticar el triomf definitiu del liberalisme econòmic, garant del liberalisme polític i del pensament únic: les ideologies deixaven de ser necessàries i eren substituïdes per l’economia. Els individus quedaven reduïts a la condició d’Homo economicus. El principi de lliure mercat passava a ser la validació d’estats regits per democràcies representatives que rendien comptes als ciutadans i els garantien la llibertat. La història, per tant, ja no avançava més, s’aturava aquí perquè havia aconseguit la meta definitiva. En aquestes circumstàncies, aleshores, el benjaminià «àngel de la història», aquell que girava l’esguard cap al passat i «només veia una sola catàstrofe que no parava d’acumular ruïnes sobre ruïnes», podia llicenciar-se i anar-se’n de vacances.
