Raquel Ricart
Holmes, Marple, Bond: ciència, psicologia… i una Baretta carregada
QUAN NO TENIA UN CAS PER RESOLDRE, Sherlock Holmes s’injectava una dosi de cocaïna, Jane Marple prenia el te amb les amigues mentre feia calça, i James Bond… a James Bond, «els braços tous de la dolça vida li premien el coll i lentament l’estrangulaven. Era un home d’acció i, quan per un període llarg no en tenia, el seu humor minvava».
Tres personatges ficticis que han travessat fronteres i que han deixat empremta. Tres britànics que han fet carrera en l’imaginari col·lectiu arreu del món. Perquè, ¿qui no ha sentit parlar de Sherlock Holmes? ¿D’aquell melòman que «feia una mica més d’un metre vuitanta i era tan prim que encara semblava més alt. Tenia una mirada penetrant i un nas prim i aguilenc que donava a tota la seva fesomia un aire despert i decidit. A les mans sempre hi portava taques de tinta o de productes químics, però posseïa un tacte extraordinàriament delicat, tal com sovint vaig tenir ocasió d’observar en veure’l manipular els seus fràgils instruments», tal com ens el descriu el seu inseparable company, el cronista de les seues aventures, el doctor Watson?
Quan Doyle va escriure la seua primera aventura, Estudi en escarlata, l’any 1887, que en un primer moment passà sense pena ni glòria, no s’esperava el que vindria després. Arthur Conan Doyle era metge de professió i escriptor de vocació. Allò que li agradava més eren les novel·les històriques. Admirava Walter Scott i Charles Dickens, però en aquell moment, quan la literatura s’obria pas amb capítols per entregues o relats, foren les històries curtes del detectiu publicades majoritàriament a la revista literària Strand Magazine les que el llançaren a l’èxit. En un moment històric en què la ciència i la tècnica avançaven dia a dia, el personatge de Holmes, amb un alt coeficient intel·lectual i la seua ciència de la deducció, seduí totalment els seus lectors. Posseïa, segons les pròpies paraules, les tres qualitats necessàries per al detectiu ideal: el poder d’observació, el poder de deducció i els coneixements. Els coneixements de Holmes avancen l’inici d’una ciència que avui dia ha estat popularitzada per sèries com CSI. En un moment en què la Policia Metropolitana de Londres, la famosa Scotland Yard, acabava de canviar el sonall de fusta per un xiulet i no posseïa encara una alta especialització, Holmes ja havia escrit diverses monografies, com ara, «Sobre la distinció entre les cendres dels diferents tabacs», «Sobre les empremtes dels passos, amb algunes notes sobre la utilització del guix de motlle per a preservar les marques» o «Sobre la influència d’un ofici en la forma de la mà». Eren els anys de Jack l’Esbudellador, nom fictici atorgat a l’assassí de cinc prostitutes al barri pobre de Whitechapel entre agost i novembre de 1888. L’autor dels assassinats no va ser enxampat mai i el cas tingué una cobertura mediàtica sense precedents que ha passat a formar part de la cultura popular britànica i més enllà, ja que apareix en centenars d’obres de ficció, en cançons, en obres de teatre, en pel·lícules… Era també el moment de l’expansionisme de la premsa en un país, la Gran Bretanya, que havia aprovat una Llei d’educació elemental que feia obligatòria l’assistència a escola, independentment de la classe social a què es pertanyera.
