Toni Pou
I es va fer la llum
L’ÉSSER HUMÀ és una cosa estranya. La història d’aquest objecte orgànic aproximadament cilíndric, d’hàbits diürns, lent, fràgil, xerraire i adaptat a terra ferma és, precisament, una història de superació de totes aquestes limitacions biològiques. No podem córrer com un guepard però hem trobat maneres de desplaçar-nos a més velocitat. No tenim ales, però cada dia fem volar deu milions de persones. Hem de respirar aire, però podem visitar les profunditats marines i passejar per la superfície de la lluna. Tot i que aquesta pulsió de transcendir les capacitats humanes ha tocat sostre amb la intel·ligència artificial generativa, la primera expansió de la nostra fisiologia, l’eixamplament original de les nostres fronteres, va ser la invenció de la llum artificial. I va començar amb el domini del foc.
Abans, la llum procedia del sol i les estrelles —hi ha qui diu que al desert d’Atacama es pot llegir un llibre a la claror de la Via Làctia—, dels llamps i els volcans, d’algun incendi ocasional i, a una escala més poètica, del plàncton i les lluernes. Tot i que els nostres avantpassats potser tenien la capacitat d’embadalir-se contemplant la força d’un volcà o la delicadesa de la cua d’una lluerna, cap d’aquestes fonts de llum els alliberava del ritme circadiari, que marcava una frontera indiscutible entre el dia i la nit. El domini del foc va trencar aquesta divisió i va procurar escalfor, protecció i, molt més important, un punt de trobada per socialitzar, compartir vivències i exagerar-les amb la imaginació per donar lloc a l’art d’explicar històries, sens dubte la característica humana més distintiva. També ens va permetre estar actius quan altres animals diürns no podien estar-ho, de manera que, a la pràctica, va allargar la possibilitat de mantenir-nos perpètuament en acció.
