Xavier Antich
De la devoció florentina a l’humanisme sicilià
«El rostre d’Europa és ple de cicatrius i són visibles els vestigis de les ferides que l’han constituïda tal com és.» Ho va escriure Rémi Brague a Europa, la via romana (1992). Aquestes ferides, considerava, defineixen i distingeixen Europa d’allò que no és Europa i, d’altra banda, estripen Europa per dins. Cadascuna d’aquestes cicatrius, segons Brague, era el resultat d’una divisió amb efectes territorials i sobretot culturals: Occident/Orient, Nord/Sud, cisma entre llatins i bizantins, i separació dels dominis protestants respecte dels catòlics. En totes aquestes escissions, el territori que actualment identifiquem amb Itàlia ha tingut un paper essencial, de naturalesa variable, però que ha acabat enriquint, com una sedimentació contínua i variada, el seu pòsit històric i cultural.
I potser una de les seves grans aportacions hagi estat el que, en temps recents, hem caracteritzat com a pensament visual: una forma d’expressió de coneixements i continguts a través de la seva materialització formal en temes iconogràfics i motius visuals. Confrontar Leonardo amb Miquel Àngel pot ser una qüestió d’estils artístics i de sensibilitat estètica. Com fer-ho amb Rafael i Tintoretto, o Ticià i Caravaggio. Tanmateix, aquests contrastos també revelen qüestions culturals apassionants i suggeridores.
