Xavier Antich

L’anàbasi interminable

Musée du Louvre / Wikimedia Commons

L’anàbasi indica una aspiració d’altura. El terme originari en grec, αναβασις, està format per dues partícules: el prefix ανα, que significa ‘amunt’, i βασις, que remet a un desplaçament, en forma de camí o de marxa. Per això és el terme usat, des de la Grècia clàssica, per expressar un moviment sempre ascendent. En primera instància, aquest desplaçament pot ser físic, a través del territori, com passa en la grandiosa obra de Xenofont en què es relata l’expedició del príncep persa Cir el Jove, amb les seves tropes mercenàries, contra el seu germà, el rei Artaxerxes II. Però l’anàbasi també és un moviment cap a allò que és a dalt, i expressa l’atracció cap a les regions celestials, en un sentit cosmològic i també espiritual. En tots dos sentits, l’anàbasi s’oposa a la catàasi, un descens també territorial, físic i espiritual.

L’anàbasi, dèiem, expressa aspiració d’altura, i troba la seva materialització gestual en la mirada cap al cel, en direcció cap a allò que tenim a sobre. Aquesta mirada constitueix una de les constants antropològiques més fascinants en la història de totes les cultures. Perquè mirar el cel ha estat, des dels orígens, a tot arreu, l’arrel d’una admiració i una fascinació compartides. Fascinació, és clar, per la bellesa del que s’hi descobreix, de nit i de dia; i admiració, a més, per la seva espectacularitat i pel seu caràcter enigmàtic i misteriós, en allò que té d’incomprensible. Però mirar el cel també ha estat, durant segles, i encara avui, estímul per a la reflexió i esperó per a l’aventura del coneixement: ¿què és allò que hi veiem, allà dalt?, ¿què són aquelles estranyes llumetes que apareixen quan marxa el sol?, ¿què és aquell cos rodó que dia a dia se’ns apareix canviant de forma?, i ¿què és aquell cos estrany i alhora font de llum i calor que ens escalfa i alegra? ¿I per què totes aquestes coses són com són i fan el que fan o es mouen com es mouen? Finalment, mirar el cel és, i sempre ho ha estat, projectar-hi les nostres pors i alhora els nostres ideals: el cel s’ha omplert, en diferents èpoques i cultures, de monstres terrorífics i d’amenaces imprevisibles sempre a l’aguait, però també ha estat el domini de la perfecció i l’excel·lència, llar de déus i promesa d’una vida futura.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Cosmos".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca