Jo, Atatürk - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Ariadna Trillas

Jo, Atatürk

La religió pot acabar destruint un país sencer. Ho vaig tenir clar des de molt abans que el darrer sultà, Mehmet VI, fugís dins d’una ambulància britànica cap al port d’Istanbul quan es va adonar que la gent ja no suportava l’Imperi otomà. Imagineu-vos un creuament entre Napoleó i el papa de Roma: això era el califat.

Jo només volia el progrés de la ciència i la raó per als meus; la cohesió, la modernitat. La Revolució Francesa. Europa era la nostra llegenda rosa, diu Pamuk, perquè mai vam ser colonitzats per una potència occidental.

M’horroritzo de com la sang dels meus penetra la terra i em mulla l’ànima. Erdogan no sap manar i els turcs ho estan pagant massa car.

Vaig morir el 10 de novembre de 1938, a les nou i cinc del matí, al Palau de Dolmabahçe, a Istanbul. Tots els rellotges oficials ho recorden, perquè estan aturats a aquella hora. Em sembla bé: cal marcar un temps, una època.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "El Món d’Ahir 02".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!