Jaume Claret
La batalla de Mallorca
La Guerra Civil espanyola podria resumir-se com l’avanç implacable del bàndol rebel davant la resistència esforçada del republicà. En opinió del brigadista estatunidenc Alvah Bessie, el fort de les tropes governamentals no era l’ofensiva, però a la defensiva —des dels suburbis de la Ciutat Universitària madrilenya fins als erms dels Monegres aragonesos— gairebé cap soldat podia igualar-los. Pocs moments van trencar aquesta linealitat. Per això sorprèn el desconeixement general sobre una de les operacions proactives més ambicioses del bàndol republicà: la batalla de Mallorca.
Des del juliol del 1936, l’arxipèlag balear estava controlat per l’exèrcit sublevat, al qual únicament se li va resistir Menorca, que es va mantenir lleial fins al final de la guerra, el febrer del 1939. Per a la República, Mallorca representava una pèrdua estratègica especialment sensible, ja que amenaçava de convertir-se en base dels atacs aeris contra la costa mediterrània i de la fiscalització del comerç marítim des del golf de Lleó fins a les costes nord-africanes. Per evitar aquests mals presagis i aprofitant la debilitat de les autoritats centrals, el Comitè de Milícies Antifeixistes i la Generalitat van decidir prendre la iniciativa i reafirmar-se amb una victòria militar que es preveia assequible pel relatiu isolament mallorquí respecte del territori controlat pels rebels.
