La ciutat de Carvalho - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Daniel Vázquez Sallés

La ciutat de Carvalho

© Pere Llobera

POCS MESOS DESPRÉS de morir el pare, vam rebre per correu electrònic unes fotografies que documentaven la visita que havia fet amb els seus companys d’escola a Vallvidrera. En Manuel —així l’anomenaré a partir d’ara— tenia dotze anys i semblava feliç, allunyat del seu Districte Cinquè, popularment conegut com el Xino, batejat així l’any 1925 pel periodista Francisco Madrid en una de les seves cròniques. A diferència d’altres barris xinesos, el de Barcelona es caracteritzava per l’absència d’asiàtics, però per a Madrid el Districte Cinquè tenia la marginalitat portuària, el misteri, la bohèmia i la delinqüència innata dels Chinatown d’altres ciutats obertes al mar. Mirant una de les fotografies, vaig cridar la mare i li vaig preguntar si reconeixia l’escenari que hi havia darrere d’aquell grup d’infants. Primer li va costar situar-lo, però després va identificar la casa que havien comprat l’any 1978 i on en Manuel i l’Anna havien viscut com a llebrencs de dret. Una casualitat o causalitat que, si la vida fos literatura, es podria englobar dins del realisme màgic.

Després de veure les fotografies i comprovar la felicitat que irradiava en Manuel infant, vaig entendre la mitificació que havia fet d’aquell paradís situat a prop del Tibidabo, tan allunyat del seu barri de perdedors i de mutilats vitals de la Guerra Civil. I quan va inventar-se el seu alter ego, Pepe Carvalho, no va dubtar a instal·lar-lo en una d’aquelles cases on, com a nen del Xino, somiava viure. Aquella va ser l’única vegada que Carvalho es va avançar al seu creador ocupant una casa que va convertir en el seu refugi allunyat de tot, acompanyat d’uns pocs elegits amb els quals compartia la cuina preparada amb els productes que comprava a les parades de la Boqueria, i amb qui parlava de literatura i altres metàfores. Com en Manuel, Carvalho tenia la casa folrada de llibres llegits i a l’espera de ser cremats a la llar de foc. A diferència del seu alter ego, en Manuel no els va cremar mai.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Barcelona (40)".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!