Albert Garcia Espuche
La ciutat dels triquets
LA BARCELONA de la segona meitat del segle XVII era en molts aspectes diferent de la majoria de poblacions europees: els grups socials no quedaven del tot separats a l’espai urbà; els ciutadans honrats, cavallers i nobles participaven en tota classe de negocis; «l’home comú» contribuïa significativament al govern municipal, i en un temps relativament breu es podia passar d’exercir un ofici a tenir la condició de mercader o fins i tot ascendir a la petita noblesa.
La ciutat es caracteritzava perquè s’hi barrejava gent de tota mena i condicions. Ja el 1599, el viatger suís Thomas Platter es va sorprendre en veure que a Barcelona els ciutadans rics compartien estones a les tavernes amb gent de condició social modesta. L’acabalada família Bru, per exemple, llogava, a la planta baixa de la seva casa del carrer Montcada, un espai on durant segles funcionà la famosa Taverna del Gall. Sense que els importés gaire, tenien sota les seves habitacions un establiment que era el màxim exponent de la cultura popular i on coincidien els tres fonaments dels vicis perseguits per les autoritats: el vi, la prostitució i el joc.
Des de sempre, el joc provocava temors en el poder municipal, i la seva intensa vinculació a les apostes, component essencial de la passió lúdica, els augmentava. En un dels Diàlegs de l’humanista valencià Joan Lluís Vives i March, publicats l’any 1538, l’anomenat Las leyes del juego, l’autor afirmava: «no se ha de jugar sin arriesgar nada, que es majadería y aun enfado, ni se ha de apostar tanto que te inquiete el juego y te sepa mal perder, porque así no sería juego, sino tormento». Sense les apostes, en efecte, l’activitat lúdica perdia la seva lògica. De fet, i més enllà del joc, a Barcelona s’apostava a tot allò que es podia vincular a un fet atzarós, com ara l’elecció de consellers.
