Valèria Gaillard Francesch
La dolça recerca del temps perdut: història de la magdalena més famosa
TENIA CONILLETS DIBUIXATS SOBRE UN FONS BLANC. Blau i vermell sobre un fons blanc. El de la superfície de plàstic. Sí. L’olor acre del plàstic de què estava feta aquella cartera escolar és el forat de cuc que em transporta a la meva infància. Alguna vegada que he ensumat aquesta olor per atzar en algun altre objecte que potser no hi tenia res a veure em venen flaixos de la llar d’infants, de l’aula rectangular on s’alineen les petites taules, dels cordons de les sabates que no sé com cordar-me. «¿Quina és la teva petita magdalena?» A França aquesta pregunta ja forma part d’un joc: el d’evocar el passat, però no aquell que intentem narrar com si fos una història, amb una cronologia més o menys clara i una certa coherència lògica, sinó aquell altre, escàpol, el que ha quedat soterrat en l’inconscient, fet de sensacions, impressions i emocions. Vet aquí de què parla Marcel Proust en el famós passatge de la magdalena a l’inici de A la recerca del temps perdut.
No és que ell es passés el dia menjant magdalenes sucades en te (era més aviat de cafè carregat), però va tenir l’encert de descriure una escena que immortalitzaria aquest fenomen de la memòria que tots, tots, hem viscut un dia o altre. És trist que de la novel·la més llarga mai escrita (1.267.069 paraules) només hagi transcendit la imatge d’un senyor —i ens ve al cap la imatge ullerosa i bigotuda de Proust— que es dedica a sucar magdalenes en el te, turmentat pel record de quan era infant i se n’havia d’anar a dormir sense el petó tranquil·litzador de la mare. Però, segons com, aquesta escena resumeix i condensa l’esperit de la novel·la A la recerca del temps perdut (1913- 1927). ¿De què va l’obra? Amb set volums té marge per tractar de tot i més, de l’amor, la gelosia, l’amistat, l’enveja, la hipocresia, la sexualitat…, ras i curt, del meravellós món de les relacions humanes, i això en un context històric molt concret que també descriu: el que marca el declivi definitiu d’una classe social privilegiada, l’aristocràcia, puntejat per successos que van canviar la mentalitat de França: Guerra Mundial. Sobresurt, però, el tema del temps i la memòria. Una reflexió que permet a Proust desenvolupar la seva concepció de la creació artística, que veu com una manera de fixar un univers vital superant així la punye- tera coordenada de l’espai-temps. La prova és que avui, un segle després de la mort del seu autor, encara parlem de l’anomenada per abreujar Recerca, composta per Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor, El costat de Guermantes, Sodoma i Gomorra, La presonera, Albertine desapareguda i El temps retrobat.
