Maria Nicolau
La dolça vida
Del temps que vaig viure a Barcelona, dos anys els vaig passar en un pis horrorós del carrer Guitard. Era un tercer amb problemes d’humitats, cuques voladores i un entresol que el convertia, en realitat, en un quart, a setanta-tres graons del portal. Al pis de sobre hi tenia de veïna la Pilar, una senyora de vuitanta anys molt llargs que vivia sola, combinant la pensió de viudetat amb planxar roba per encàrrec unes horetes cada tarda per aconseguir arribar a final de mes.
No sortia gaire, la Pilar. Noranta-dos graons eren la mesura exacta del seu suplici. Només sé de dues coses que fossin capaces d’empènyer-la a baixar al carrer i abstreure-la de la seva rutina de ràdio i patata bullida amb un raig d’oli per dinar. L’una era arreglar-se una mica per anar a ballar tangos una setmana sí i una altra no al casal del barri; l’altra, baixar a la terrasseta de la pastisseria que hi havia a la cantonada a menjar-se una sara de crema de mantega dolça i ametlles, algun dissabte a la tarda.
Un dia, la Pilar va tenir un accident domèstic, una d’aquelles caigudes típiques de la gent gran, i la seva família va acordar dur-la a una residència perquè l’atenguessin en condicions i ella no hagués de pujar i baixar escales mai més. No s’havia trencat res i es va recuperar dels blaus ràpidament. Dos mesos va trigar a morir-se.
Avui parlarem del dolç, i ho haurem de fer des del fons de la caverna, d’esquena a l’entrada i observant les ombres que projecta a la paret perquè, en realitat, cap de nosaltres sap ni pot saber exactament què és el dolç.
A De Sensibus, un text de trenta pàgines escrit pels volts del 300 aC per Teofrast, trobem la primera teoria escrita sobre l’origen i causa de la dolçor: unes «petites molècules rodones». Teofrast atribueix la idea a Demòcrit, l’atomista, nascut uns cinc-cents anys abans de Crist.
No es pot dir que 2.522 anys més tard estiguem al mateix punt, però sí que podem afirmar que encara no sabem amb precisió què fa que una cosa sigui dolça; ens és impossible predir quin sabor tindrà un compost qualsevol abans d’haver-nos-el posat a la boca. Estem familiaritzats amb l’experiència de la dolçor, la coneixem, l’hem viscuda una i mil vegades. La dolçor és allò que ens passa quan percebem aquest sabor concret a les papil·les, però el dolç en si, allò que provoca aquesta sensació, és per a nosaltres, encara a aquestes alçades, un assumpte misteriós. En la nostra realitat present, dolç funciona necessàriament com a adjectiu.
