La febre de les perruques - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Bill Bryson

La febre de les perruques

© Pere Llobera

Per a qualsevol persona de disposició racional, la moda resulta sovint gairebé incomprensible. Pot fer l’efecte que, al llarg de molts períodes de la història —potser la majoria—, tot l’impuls de la moda hagi estat l’aspiració de mostrar un aspecte al màxim de ridícul. Si alhora es podia assolir la màxima incomoditat, el triomf encara era més gran.


Vestir de manera enfarfegosa és una manera d’exhibir que no s’ha de fer feina física. En el decurs de la història, i en moltes cultures, això ha estat molt més important que la comoditat. Al segle XVI, per posar només un exemple, es va posar de moda el midó, i el resultat va ser aquelles gorgeres magnífiques anomenades «colls escarolats». Els colls escarolats enormes gairebé impedien menjar i requerien el disseny de culleres especials de mànec llarg, per tal que els comensals poguessin ficar-se menjar a la boca. Però molts devien patir perquè els queia la saliva, i devien passar gana als àpats.

Fins i tot les coses més senzilles estaven marcades per una gloriosa absurditat. Amb l’arribada dels botons, cap al 1650, la gent s’hi va entusiasmar i els va disposar en una profusió decorativa a l’esquena i als colls i a les mànigues d’abrics, on en realitat no hi feien res. Una relíquia d’això és la breu filera de botons absurds que encara es col·loca a la part inferior de les mànigues de jaqueta, prop del puny. Sempre han estat simplement decoratius i no han tingut cap funció, però al cap de tres-cents cinquanta anys els continuem posant com si fossin de la màxima necessitat.

Potser l’acció de moda més irracional de totes va ser l’hàbit masculí de dur perruca, que va durar cent cinquanta anys. Samuel Pepys, com en tantes altres coses, hi va estar a l’avantguarda, i anotava amb certa aprensió la compra d’una perruca el 1663, quan encara no s’havien generalitzat. Era una novetat tan gran que temia que la gent es rigués d’ell a l’església, però va veure molt alleujat, i un punt orgullós, que no era així. També l’amoïnava, prou justificadament, que el pèl de les perruques pogués procedir de víctimes de la pesta. Potser res no posa tan de manifest el poder de la moda que el fet que continués portant perruques fins i tot quan patia perquè el poguessin matar.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Moda".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!