Jaume Guillamet

La fràgil veritat del periodisme

Library of Congress, Washington

Renaudot era un funcionari, tenia els títols de «metge del rei» i de «comissari dels pobres del Regne». Regentava un Bureau d’adresse, una oficina amb full d’anuncis propi on la gent s’hi podia adreçar per trobar feina, bescanviar serveis i aconseguir assistència mèdica. ¿Podia dir sempre la veritat, quan la sabia, sense impediments?

La veritat era cosa del rei; tot ho era, llavors. La llibertat de premsa trigaria encara un segle i mig a arribar a França, amb la revolució del 1789. Renaudot avisava els prínceps i els estats estrangers que no volguessin barrar el pas a les seves gasetes, perquè no ho aconseguirien. Uns prínceps que ningú gosava fer enfadar, com avisava Tobias Peucer, autor d’una primera tesi doctoral sobre periodisme a Leipzig, el 1690: «és cosa perillosa escriure sobre aquells que et poden proscriure […] i, a més, rarament es diuen coses veres sobre els prínceps que encara viuen».

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Mentida".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca