Natalie Zemon Davis
La història com a relat
En un fragment molt conegut de la Poètica, Aristòtil distingeix la història de la poesia: «L’historiador i el poeta no es diferencien per parlar en vers o sense vers […]; al contrari, es diferencien en això altre: que un diu les coses que han passat, i l’altre les que podrien passar. […] la poesia parla més aviat de l’universal, i la narració històrica del particular. L’universal és que a un determinat tipus li passi de dir o fer unes determinades coses segons el que està bé o és lògic o el necessari […] El particular és què va fer Alcibíades o què li va passar.»
En aquesta segona meitat del segle XX, ja són molts els historiadors que no veuen tan clar aquest límit. Donar una idea d’allò que un subjecte històric podria «haver pensat», «volgut» o «sentit» —especialment quan els diversos aspectes de la seva vida i els models que la guiaven queden prou documentats— ja es considera com una pràctica històrica legítima i no com una aproximació poètica. Atribuir possibles opinions a un determinat individu, sigui un pagès, un artesà o un obrer, basant-se en un bon coneixement del grup al qual pertany i de les coses que com a «un determinat tipus li passi de dir o de fer», és manejar la plausibilitat històrica i la versemblança; és treure lliçons de l’antropologia social i no de la invenció poètica. De fet, el possible és un camp que comparteixen tant la història com la poesia, tot i que l’enfoquen amb criteris diferents.
