Teresa Navas Ferrer
La invenció del mapa imperial
Els mapes, com el conjunt de tradicions d’un país, poden ser invencions que sorgeixen especialment en moments de transformacions àmplies i ràpides per renovar el corpus de mites i narratives adreçat a cohesionar la nova societat que està emergint. Així ho argumentaven els historiadors Eric Hobsbawm i Terence Ranger en un estudi de 1983,1 quan constataven que l’Europa de finals del segle XIX havia viscut l’edat d’or de les tradicions inventades, encaminades a instaurar un grup de pràctiques de caràcter simbòlic i ritual les quals, al mateix temps que mantenien un diàleg amb el passat, tenien la funció de modelar i conferir sentit a les identitats col·lectives modernes. Si en els estats nació les tradicions s’havien fabricat en sèrie, amb referents tan eficaços com els himnes, les banderes i els emblemes, els mapes no es quedaven enrere a l’hora de demostrar la seva competència per inculcar lleialtat i patriotisme a partir de la construcció d’una imatge que visualitzava la pertinença a un medi geogràfic i, per extensió, a una comunitat.
Però si la cartografia resultant no només es referia a un país sinó que, com va ser el cas de la Gran Bretanya, es tractava de l’imperi més extens que hi ha hagut mai a la terra, calia reeixir en la representació d’un sistema de llocs, és a dir, de territoris disseminats per diferents parts del món, i aconseguir transmetre eficaçment una imatge reveladora a l’altura de l’experiència imperial. Una imatge que, en la dilatada era victoriana, va ser a la vegada persuasiva i celebrativa, amb la finalitat de perdurar i quedar incrustada en els vehicles bàsics de la seva difusió, com són els lli- bres d’història, els atles escolars i, en general, els mapes que es van editar per acompanyar tantes commemoracions de la Britània imperial.
