Olga Jornet Vegas
La llar dels escollits: els internats i l’elit de l’Imperi
NO CAL HAVER NASCUT al Regne Unit per evocar un edifici imponent, de pedra grisa i torres acabades en punxa. Envoltat de gespa verda i xopa fins on arriba la vista. Plou. El cel és tan gris com la pedra i un cotxe de luxe s’allunya camí enllà seguit pels ulls d’un nen amb calça curta, americana i corbata de ratlles, emmarcat per una finestra de vidre emplomat. No cal haver posat mai un peu a les illes britàniques perquè el cap se’ns ompli d’imatges tan bon punt algú diu «internat anglès».
Adolescents esvalotats amb frac i llacet blanc corrent per claustres i jardins, ideant bromes enginyoses. O dormitoris llargs i freds amb llits a cada banda, on una colla de petits privilegiats s’amaguen la tristesa els uns dels altres. Biblioteques majestuoses, capelles, estances comunes amb llar de foc, auditoris i sales folrades de fusta pels clubs de debat, de música, d’art. Somni d’una nit d’estiu al teatre. Hectàrees de terreny amb camps de rugbi, de futbol, de criquet… I més encara: escuts brodats a la jaqueta, lemes en llatí, normes que són lleis (explícites i tàcites), tradicions, jerarquia, pertinença i rivalitat entre cases que es distingeixen pel prestigi i pels colors de les corbates.
Hi ha una mena d’encantament, en aquest imaginari. Una fascinació que la literatura, el cinema i la televisió han contribuït a crear i a estendre, farcint-lo d’històries, escenaris i personatges tant ficticis com reals. David Copperfield, Nick Nickleby, Les Torres de Malory, Santa Clara, Decadència i caiguda, Saint Trinian’s, Harry Potter… L’etcètera és molt llarg. Ni tan sols Ian Fleming o J. M. Barrie es van poder estar de fer sortir James Bond i el Capità Garfi d’un internat. I és que tot forma part de la llegenda —sovint romantitzada—, però que, de fet, deixa constància, si més no, de la influència que aquestes institucions han tingut —i tenen— en la societat britànica.
[…Lord Byron, els prínceps Guillem i Harry, Boris Johnson, Anthony Burgess, Lewis Carroll…]
D’històries d’internats anglesos n’hi ha tantes com només pot oferir un sistema tan antic, profundament jerarquitzat, aferrat a les seves normes, codis i tradicions, a la seva condició de privilegi. Anar a un internat anglès és una qüestió de classe, de prestigi i de poder. És la manera més efectiva d’ascendir socialment, o de no descendir si el cognom, el títol o el compte bancari ja acompanyen de naixença.
