Míriam Cano
La llum que desfà l’amor
La llum s’insinua per l’escletxa de la finestra. Encara no s’ha fet del tot de dia, però ja no és de nit. La dama i l’amant s’abracen en silenci, com si el cos pogués retenir el temps. A fora, una veu trenca la penombra: el guaita ha vist l’alba. La seva caramella fereix la continuïtat de la nit. El món real retorna.
La veu del guaita, com una condemna suau i inexorable, no només avisa: va erosionant el moment. Amb cada paraula, el temps es contrau. Els amants resisteixen amb el cos, intenten allargar la foscor, besar-se, negar el dia. Però no hi ha manera de negociar amb la llum.
En el marc de la fin’amor, les albes posen en escena un temps governat per la llei i la vigilància: el dia no és només la successió natural del temps, sinó el restabliment d’un ordre que desarticula l’excepció nocturna. El dia no només imposa la separació, sinó que torna a instaurar la visibilitat i, amb ella, el règim social que fa inviable allò que la nit havia autoritzat. La pena no és, doncs, només afectiva, sinó estructural: els amants reingressen en un ordre que no pot acollir la veritat de la seva experiència.
La plenitud dels amants neix ja condicionada per aquesta restitució del món social. Quan el dia s’imposa, arriba la pena. No la d’allò que no ha estat, sinó la d’allò que ha estat plenament i ara s’acaba. El cos de l’altre encara és present i ja es torna absència. Aquest llindar entre presència i pèrdua és el veritable territori de l’alba.
En aquest mateix horitzó, el llenguatge s’encaixa dins del temps que pretén conjurar. Els amants no parlen per fixar l’experiència, sinó per allargar-ne la dissolució, tot i saber que la paraula participa de la mateixa caducitat que vol resistir. D’aquí la insistència formal (repeticions, tornades, modulacions rítmiques), la sensació que el llenguatge mateix vol resistir-se al dia.
