Xavier Antich
La mà que toca, la mà que escriu
El gran André Chastel va dedicar els seus seminaris al Collège de France de París, a finals dels setanta, al paper del gest en l’art del Renaixement. En un article publicat el 1987, Chastel va recordar un quadre de gran format que Caravaggio havia pintat per a la capella Contarelli de San Luigi dei Francesi, a Roma, i que va ser destruït el 1945, a Berlín, pels bombardejos aliats. Es tracta de Sant Mateu i l’àngel, que Caravaggio va pintar el febrer del 1602. S’hi veu l’àngel al costat de l’evangelista, guiant-li la mà en l’acte d’escriure. Mateu agafa el llibre amb força, amb la mà esquerra, i la dreta, que sembla paralitzada a mitja ratlla del text, és conduïda suaument pels dits delicats de l’àngel. Caravaggio, amb això, converteix la inspiració divina en gest corporal, realitzant el que, segles després, Paul Klee definiria com la comesa essencial de l’art: fer visible l’invisible. És la mà de l’àngel la que guia la mà de Mateu: és una altra mà la que mou la mà de Mateu a escriure l’Evangeli. I evangeli, en grec, com és sabut, vol dir: εὐ- αγγέλιον, ‘bon missatge’. És aquesta mà la que porta el bon missatge, i una altra la que l’escriu. I és l’encontre de les dues mans, damunt del llibre, el que concentra la llum més intensa del quadre: el seu centre simbòlic. Dos gestos que s’entrecreuen: la passivitat de la mà dreta de Mateu, que es deixa fer, per poder escriure, i la subtil activitat inspiradora de la mà de l’àngel, que porta la mà de l’escriptor accidental de dreta a esquerra, des de l’exterior de la pàgina cap al centre, ja que està escrivint en hebreu. Tota la composició, diu Chastel, gravita al voltant d’aquestes dues mans. I té raó. L’obra, cal recordar-ho, va ser rebutjada per l’escàndol que s’hi mostrava, i Caravaggio, en pocs mesos, en va fer una altra versió, més convencional, que és la que avui podem contemplar a la capella romana, en la qual aquell gest transgressor ha desaparegut i ha deixat en el seu lloc el gest estereotipat.
