Xavier Grasset i Foraster
La nit del lloro
LA MARE, LA MARIA TERESA FORASTÉ, la Teresa del Castell de Vila-seca (el Tarragonès), el recitava de cap, de dalt a baix, fins i tot quan, ara fa ja vint anys, l’Alzheimer s’anava enduent tots els seus records. M’impressionava perquè Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, poema modernista i humorístic de Sabater i Aribau, és prou llarg i enredat com per perdre’n el fil. I per contra ella el brodava. La mare també se sabia Il castel·lo maledetto, una llegenda macarrònica divertidíssima que passa en un «castel·lo perduto entre boscos i jardinos», i encara, aquesta en castellà, la història rimada per Joaquín Abatí d’El conde Sisebuto, que passa en una nit tenebrosa i en un saló gòtic, allà on s’endormiscava Sisebuto «y un lebrel seco y enjuto / roncaba en el portalón».
Fa uns anys, en aquest temps d’ahir domèstic i quotidià, la gent, com ma mare, mestressa de casa, se sabia de memòria aquestes tirallongues poètiques que de petit, i encara ara, em feien i em fan riure. Recordo també que la revista Patufet, en un dels números especials de la segona etapa, va publicar amb unes il·lustracions llampants tota la trifulca de balcó i veïnat animal «de rica ploma i de bon pico» d’Un lloro i un moro, que s’acaba com la comèdia de Falset.
L’actor Quimet Pla i la seva dona Núria Solina, és a dir la Cia Totterreny, el recitaven als anys noranta i encara no fa tres anys a l’espectacle Absenta; i a l’espectacle Travy, amb els seus fills Oriol i Diana, deien el del Castel·lo perduto. Els Pla-Solina van recuperar a Absenta aquesta literatura i els autors de l’època modernista d’un sector més anarquitzant, més populars, com Sabater i Aribau, o Juli Francesc Guibernau i Planas, o Josep Maria Codolosa. Eren d’escriptura planera i sovint, i injustament, deixats de banda.
El poema d’Un lloro i un moro… l’havia sentit recitar i llegit prou vegades perquè formés part del meu imaginari sonor de jove, i per això, en descobrir als anys vuitanta que a la graella de la Catalunya Ràdio acabada d’estrenar hi havia un programa nocturn amb el títol d’El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, vaig sentir una simpatia immediata cap a aquell nom i format.
Aquelles veus de Jordi Vendrell, Ramon Barnils i Quim Monzó i músiques exòtiques a mitjanit em transmetien un cert codi entre familiar i foteta, però també el magnetisme d’allò que jo entenia que podia tenir de transgressió. Amb l’emissió, moro i senyor, lloro i mico havien perdut la indefinició. Ja no era un lloro, era el lloro; ja no era un moro, era el moro; i era el mico i el senyor de Puerto Rico.
