Ariadna Trillas
La paradoxa grega: una civilització gegant, un nan polític
QUAN L’ANTIGA IUGOSLÀVIA es va esmicolar, a principis de la sagnant dècada dels noranta del segle XX, Grècia es va posar les mans al cap. Una de les repúbliques cosides pel mariscal Tito als Balcans pretenia robar-li, segons l’acusava Atenes, una part medul·lar de la seva memòria històrica i del seu patrimoni nacional i cultural. La jove república exsocialista acabava de prendre el nom de Macedònia, la mateixa denominació de la regió septentrional de Grècia que a l’antiguitat havia estat el bressol del regne de Filip II i Alexandre el Gran, i havia estampat el sol de Vergina a la bandera. L’estel amb setze rajos es considera un símbol de la dinastia argiva: entre tombes reials, en diverses excavacions arqueològiques, s’havia trobat aquest singular estel en un cofre atribuït al pare d’Alexandre Magne, unificador dels grecs, i al d’Olímpia, mare del carismàtic líder que va hel·lenitzar l’Orient.
Alexandre, el jove que idolatrava Aquil·les i que dormia amb la Ilíada (i amb una daga) sota el coixí, és a Grècia un heroi nacional i una icona cultural de l’antiguitat, després d’haver conquerit en tot just una dècada un vast territori que s’estenia des de la Mediterrània oriental fins a la vall de l’Indus, incloent-hi els Balcans, l’Àsia Menor (l’actual Anatòlia), Egipte, Síria, l’antiga Pèrsia i l’Àsia Central, amb algunes regions de l’Afganistan i el Pakistan.
La croada d’Alexandre a la recerca de la glòria és el més semblant a un imperi que els grecs, sota el lideratge d’un macedoni, han tingut mai. Perquè Grècia ha estat un gegant cultural i, alhora, un nan polític. Amb les seves protestes als consells de la Unió Europea i de l’OTAN contra Macedònia del Nord, el govern grec reivindicava la grandesa i protegia els contorns de la seva civilització, que és la nostra. Segons l’historiador britànic Henry James Sumner Maine, «tret de les forces cegues de la natura, res avança en aquest món que no tingui origen grec». Els grecs tenien el do del progrés, de mirar endavant, de saber evolucionar des d’un punt de vista social i intel·lectual. Ens van transmetre elements fonamentals de la política, la filosofia o l’organització social a Europa. I, certament, centenars de paraules: del teatre a l’anarquia, tot passant per l’energia o les matemàtiques.
