La pizza és plana (o la mentida al voltant de la margarida) - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Pau Arenós

La pizza és plana (o la mentida al voltant de la margarida)

© Andrea Maresch

Com altres plats populars d’obscur naixement, la pizza apassiona i engresca, i a Itàlia les disputes al voltant de la rodona trenquen més amistats i famílies que les discussions polítiques o futbolístiques. La baralla pot ser èpica si es combinen aquests tres elements: futbol a la tele, pizza a la taula i Salvini i el seu morro mussolinià a la conversa. Ningú s’atonyinaria per un plat de Joan Roca o Ferran Adrià, però tot allò que té relació amb el costum, la família o la memòria fa brollar les passions. Parla de la paella i et cauran hòsties, i no de pa d’àngel.

Per als napolitans, l’única pizza possible és la seva. La resta són imitacions tan desnaturalitzades com un parmesà fet a Taiwan. Diguem ja que el que entenem avui per pizza napolitana —la que defensa i protegeix l’Associazione Verace Pizza Napoletana— té menys de dos-cents anys.

Segons escriu Luciano Pignataro a La pizza: Una storia contemporanea (Hoepli, 2018), un tal Salvatore Condurro va obrir un lloc on despatxaven les circumferències imperfectes al 1870, però va ser el seu fill Michele qui el 1906 va posar a fermentar L’Antica Pizzeria da Michele, una veritable institució a la ciutat del Vesuvi, traslladada el 1930 a la seva ubicació actual, al carrer Cesare Sersale, sense que quedi clar què va passar en aquells trenta-sis anys que separen les primeres dues dates.

Allò que va començar com un obrador artesà avui és un negoci d’escala mundial, i a partir de l’empresa L’Antica Pizzeria da Michele in the World, com si fos una Disneyland de la farina, han anat obrint a llocs tan allunyats com Fukuoka, Londres, Los Angeles, Dubai o Barcelona. Barcelona va ser el primer llogaret triat a Espanya, i la sucursal és al carrer Consell de Cent. L’original de Nàpols manté una aura de contenció i puresa basada en una oferta ultrareduïda: només elaboren margherita i marinara. D’esperit universal, a casa mantenen una mena d’estoïcisme avalador de l’autenticitat.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Itàlia".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca