Xavier Antich

La rialla als ulls

© The Estate of Garry Winogrand, courtesy Fraenkel Gallery, San Francisco

«Qui pogués entendre plenament el fenomen del riure hauria entès el misteri bàsic de la naturalesa humana.» Ho va escriure el sociòleg Peter L. Berger en un llibre memorable, La rialla que salva (1997). I és que l’humor no és una anècdota en la vida humana, sinó, com ell apunta, «un ingredient constitutiu de la humanitat». El mateix Henri Bergson, en el clàssic Le rire (1900), va sostenir, recollint una llarga tradició de segles, que «no hi ha comicitat fora del que és pròpiament humà». Per això no sorprèn llegir, entre els filòsofs que han abordat el tema —i en realitat no són gaires—, que l’ésser humà és un animal que sap riure.

El riure, però, conté una paradoxa essencial, dig- na de ser pensada. És, no hi ha dubte, un procés fisiològic. Ja ho va saber veure René Descartes el 1649, quan va publicar el Tractat de les passions de l’ànima i en va descriure el funcionament com si fos un artefacte mecànic. Tanmateix, va encertar a subratllar Berger, «si ens aturem a pensar-hi, ni que sigui per un instant, ens adonarem de l’extraordinària paradoxa: ¿com pot ser que les pessigolles provoquin el mateix procés fisiològic que un refinat acudit polític?». Quan Charles Le Brun va provar de traduir de manera visual les passions de l’ànima, exhaustivament rastrejades per primer cop per Descartes, contemporani seu, en va acabar elaborant una molt completa cartografia, que titularia Méthode pour apprendre à dessiner les passions, publicada pòstumament el 1698, i que esdevindria guia per a pintors durant dècades. Hi trobem dues fórmules visuals destil·lades: una per al somriure, i una altra per al riure. Però hom té la sensació, quan contempla aquest catàleg plàstic de les passions, que, a diferència del que passa amb totes les altres, la visualització del riure, reduïda al seu aspecte extern, és sempre insatisfactòria. Com si, en la fórmula proporcionada pel manual de Le Brun, descontextualitzat de qualsevol anècdota o relat que permeti dotar-lo de significació concreta, s’escapés el més rellevant del riure.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Humor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!