La Ruta del Bakalao: una ressaca de nostàlgia - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Purificació Mascarell

La Ruta del Bakalao: una ressaca de nostàlgia

Alberto Haller, del seu llibre Ruta gràfica (Barlin Libros, 2022)

La Ruta era per a mi una safa de plàstic color roig. Jo era molt menuda i entrava la safa a l’habitació del meu germà. Diumenge de matí, carrers plens de sol, vestida per anar a missa i «entra-li la safa al teu germà, Puri!». Feia una olor horrible allà dins, entre les penombres on ell s’acabava de deixar caure com un tronc. La safa, dipositada acuradament al costat del llit, era per a vomitar. La Ruta era per a mi uns cartonets plens de dibuixos amb un segell en blau descolorit darrere. M’agradava jugar amb ells i mirar-los embadalida. Eren bonics i estranys. Posava Spook, i Chocolate, i ACTV, posava també Heaven, NOD, Barraca, i en altres posava Espiral o Puzzle. Quins noms més entretinguts per a una xiqueta de set anys que s’avorria de calor a Xàtiva. Després vaig saber que eixos paperets eren flyers dissenyats per gent com Paco Bascuñán i Quique Company, però això va ser molt temps després. Quasi quan em preparava per a impartir classes d’Estudis Culturals a la Universitat de València. Els teòrics Raymond Williams i Richard Hoggart investigaven l’oci juvenil de la classe treballadora britànica als anys setanta: els mods, els rockers i els punks eren analitzats com una forma de resistència simbòlica al sistema dominant. ¿Els joves que van protagonitzar la Moguda valenciana als huitanta i noranta haurien interessat també als Estudis Culturals? Jo dic que sí mentre explique les raons a l’aula. Mentre recorde aquella safa roja i aquells efluvis d’alcohol recalfat. Els cassets escampats per terra. I les fotos.

Una alumna va portar a classe una foto de sa mare en el pàrquing d’una discoteca. La mostrava plena d’orgull: ma mare era així de moderna, era així de jove, i s’ho passava pipa, mireu, mireu. Caçadora vaquera, top negre elàstic, cigarreta desafiant als llavis, mirada reptadora. És curiós: les dones de la Ruta no semblen figures femenines complaents; mantenen un punt androgin impossible d’imaginar a l’era del reggaeton. Llavors, la memòria familiar aflora. Quasi tots els pares del meu alumnat van viure d’alguna manera la Ruta. I la relaten amb un deler culpable. Significativament, nuguen curt els fills perquè no es «desmadren». Però no cal patir massa. En general, el meu alumnat mira amb prevenció i por cap als anys de la Ruta: aquells tios estaven molt bojos, jugaven al límit, ni pensar-ho, jo no faria el mateix.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Dolç".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!