Xavier Theros
La temptació és l’aparador: Barcelona, ciutat de confiters i pastissers
DOLCES HISTÒRIES DE DOLÇOS
Les llaminadures són tan antigues com la humanitat. A la prehistòria, els nostres avantpassats ja es delien per la mel, i són nombroses les imatges que han quedat de la recol·lecció d’aquest producte en pintures parietals als turons de Matobo (Zimbàbue), Drakensberg (Sud-àfrica) o a la cova de l’Aranya (València). A l’antic Egipte es feien pans amb mel i llavors, i a la Bíblia es parla dels tortells de figues, panses o dàtils. A l’antiga Grècia elaboraven pastissos fets de farina, mel, formatge fresc i oli. Tanmateix, l’ofici de pastisser no es comença a delimitar fins a l’època romana.
Originàriament, pastissers i flequers romans feien postres com la tripartina, un pastís amb ous, llet i mel. Llavors, l’art de la pastisseria era designat amb el terme dulciarius. Però a partir del segle iv apareix la primera corporació de pastissers, els pastillariorum, que serien pioners a l’hora d’incorporar almívars i fruites als pastissos. Quan pel gener es celebraven les festes consualia, aquests professionals participaven en una processó a cavall d’ases, i llançaven pastissets als espectadors, en un clar antecedent de festes com la dels Tres Tombs o Sant Medir.
