Josep Ramoneda
L’acceleració i els límits
¿Per què fa por, el futur? ¿Per què passem amb tanta facilitat de la fascinació per la innovació tecnològica a la por de ser atrapats per un destí que desbordi la condició humana? El segle xx és un autèntic catàleg del pas constant de la gran promesa a l’horror, i d’aquest a l’oblit, per reprendre després la il·lusió fins a la pròxima ensopegada. La literatura és testimoni de les experiències radicals que han marcat els grans alts i baixos: la deportació (Semprún, Levi, Améry), l’univers tancat del totalitarisme (Danilo Kiš, Kertész, Kundera), les clavegueres de l’estat (Sciascia, Dürrenmatt), el postcolonialisme (Coetzee, Kourouma) o el distòpic demà que ja és present (Ballard, Bradbury). El futur és inconstant: apareix i tan aviat ens il·lusiona com ens espanta. Ara mateix no és un moment fàcil. Ja veníem tocats per la crisi del 2008, l’esfondrament del mite neoliberal i el pas del capitalisme industrial al financer i digital i, de cop, dos imprevistos majúsculs, una pandèmia i una guerra al cor d’Europa (havíem oblidat la dels Balcans, molt de pressa), cauen com cor- tines sobre un futur que ja vèiem negre a causa de la crisi ecològica —el desgast del planeta per obra de l’home— i dels canvis accelerats que la revolució tecnològica imposa, amb una alteració general de l’espai de la comunicació —imprescindible per fer lligar la salsa humana— i una impactant construcció de pròtesis tecnològiques que generen el fantasma d’uns humans dominats per les seves pròpies invencions.
¿Què és el que provoca la incertesa i el malestar? Dos factors: l’acceleració i la pèrdua de la noció de límits per part d’un ésser fàcil de desbordar, que busca sempre referències que l’emmarquin. Tot salt tecnològic ha creat expectatives i pànics a la vegada. La novetat és que l’acceleració ha adquirit un ritme insospitat. I els límits es desdibuixen. Santiago Alba Rico ho descrivia així al número 42 de La Maleta de Portbou: «El cos mateix s’ha tornat amenaçador i per això s’aixequen cada cop murs més alts, cordons sanitaris més agressius». Exemple: la pandèmia. I «el capitalisme tecnològic o digital, que mantenia ja bona part de la humanitat en confinament sèlfic, ha fet un pas de gegant cap a la clausura comunicacional de l’ordre social». ¿Som en la transició de l’últim home (l’últim cos) al superhome (el cos confinat en les seves pròtesis tecnològiques)?
