L'acceleració i els límits - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Josep Ramoneda

L’acceleració i els límits

© Nuria Canal

¿Per què fa por, el futur? ¿Per què passem amb tanta facilitat de la fascinació per la innovació tecnològica a la por de ser atrapats per un destí que desbordi la condició humana? El segle xx és un autèntic catàleg del pas constant de la gran promesa a l’horror, i d’aquest a l’oblit, per reprendre després la il·lusió fins a la pròxima ensopegada. La literatura és testimoni de les experiències radicals que han marcat els grans alts i baixos: la deportació (Semprún, Levi, Améry), l’univers tancat del totalitarisme (Danilo Kiš, Kertész, Kundera), les clavegueres de l’estat (Sciascia, Dürrenmatt), el postcolonialisme (Coetzee, Kourouma) o el distòpic demà que ja és present (Ballard, Bradbury). El futur és inconstant: apareix i tan aviat ens il·lusiona com ens espanta. Ara mateix no és un moment fàcil. Ja veníem tocats per la crisi del 2008, l’esfondrament del mite neoliberal i el pas del capitalisme industrial al financer i digital i, de cop, dos imprevistos majúsculs, una pandèmia i una guerra al cor d’Europa (havíem oblidat la dels Balcans, molt de pressa), cauen com cor- tines sobre un futur que ja vèiem negre a causa de la crisi ecològica —el desgast del planeta per obra de l’home— i dels canvis accelerats que la revolució tecnològica imposa, amb una alteració general de l’espai de la comunicació —imprescindible per fer lligar la salsa humana— i una impactant construcció de pròtesis tecnològiques que generen el fantasma d’uns humans dominats per les seves pròpies invencions.

¿Què és el que provoca la incertesa i el malestar? Dos factors: l’acceleració i la pèrdua de la noció de límits per part d’un ésser fàcil de desbordar, que busca sempre referències que l’emmarquin. Tot salt tecnològic ha creat expectatives i pànics a la vegada. La novetat és que l’acceleració ha adquirit un ritme insospitat. I els límits es desdibuixen. Santiago Alba Rico ho descrivia així al número 42 de La Maleta de Portbou: «El cos mateix s’ha tornat amenaçador i per això s’aixequen cada cop murs més alts, cordons sanitaris més agressius». Exemple: la pandèmia. I «el capitalisme tecnològic o digital, que mantenia ja bona part de la humanitat en confinament sèlfic, ha fet un pas de gegant cap a la clausura comunicacional de l’ordre social». ¿Som en la transició de l’últim home (l’últim cos) al superhome (el cos confinat en les seves pròtesis tecnològiques)?

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Futur".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!