Sílvia Soler
L’amor és tot el que hi ha
L’ANY 1955, la meva àvia, en veure per primera vegada la seva neta, va dir: «Sembla estrany que, d’una cosa tan fastigosa, en pugui sortir una criatura tan maca!» L’anècdota s’ha anat repetint de generació en gene- ració a la meva família. I és que la reacció de la meva pobra àvia provoca una barreja d’horror i hilaritat.
M’he preguntat moltes vegades quina mena de vida sexual va tenir la meva àvia, tenint en compte la famosa frase. I això que parlem d’una dona que es va casar enamorada, com vaig poder constatar llegint al- gunes cartes del seu prometatge.
Aquesta està datada el 1925 i la va escriure el meu avi Quim, que vivia a Figueres, a la meva àvia Maria, que vivia a Albons, a uns vint-i-cinc quilòmetres de distància:
«Volguda Maria: acabo de rebre la teva molt estimada lletra, que m’ha omplert de joia, i és per això que, sense tenir prou temps material, venço tots els obstacles i faig que la present aga- fi el correu de la una, perquè arribi ben aviat al seu destí. Tu encara tens un petit retrat meu per poguer mirar i passar un moment bé, però jo ni tan sols això, però no creguis que deixo de pensar en tu, la teva imatge no’s separa un sol moment de la meva pensa, i ara que ja fa dos dies complerts que no t’he vist, puc assegurar-te que m’ets indispensable per acompanyar-me en el transcurs de la nostra vida, doncs sense tu em creuria impossibilitat d’ésser tan sols un moment feliç. I això et juro amb tota sinceritat que és lo que el meu bon cor sent.»
