Marta Orriols
L’amor i els temps
Hi ha alguna cosa universal en el fet que dues o més persones s’estimin, però si apropem la càmera a un primer pla i ens centrem en l’individu, de seguida advertirem que, ens agradi o no, en major o menor mesura creixem repetint alguns aspectes i patrons existents en els nostres progenitors, i possi-blement aquests ho van fer repetint els dels seus, i així podríem tirar enrere fins a adonar-nos que hi ha una herència sentimental, que de vegades abracem i d’altres rebutgem, que ens ha acabat forjant com a persones i també com a persones que estimen i que volen ser estimades. Em pregunto si a gran escala aquesta herència també és vàlida, si ens hem anat estimant els uns als altres arreu a partir d’uns tics heretats al llarg dels segles que conformen el que entenem en l’actualitat per amor. Però —i parafrasejant el relat de Raymond Carver—, ¿de què parlem quan parlem d’amor? L’amor en si té moltes dimensions i engloba una gran quantitat de significats culturals, dialoga amb la sexualitat i la construcció social i, per tant, no és estrany que cada societat l’hagi entès de formes diferents. Rastrejar la noció de l’amor al llarg de la història deu tenir alguna cosa a veure amb estirar aquest fil que ens indica que som fills de la història i som, sobretot, fills d’una història de primats. I, com la majoria de primats, som éssers socials per naturalesa. És a dir: ens necessitem els uns als altres. Podríem partir d’aquesta premissa per començar a parlar de l’amor.
