Josep Martí Blanch
L’amor suïcida no és cosa de vells
L’AMOR I LA MORT AGAFADES DE LA MÀ. Causa i conseqüència. La literatura, la pintura, la música, totes les arts en van plenes. ¿Què seria de l’òpera, del Liceu, de la Gesamtkunstwerk (obra d’art total), que Wagner atribuïa a la tragèdia grega, sense les morts passionals? I més enrere encara, en l’antic món del símbol i el mite, ¿no es compten a cabassos els cadàvers i les desgràcies atribuïbles al més noble dels sentiments, l’amor?
Fixem-nos en l’Antic Testament, per posar un exemple. La primera baula de les grans religions que encara avui configuren la interpretació del món en aquesta part del planeta que milita, només formalment, en el laïcisme. El principi. On tot comença per a creients i no creients, que la fe no és l’únic ingredient en la recepta de les mentalitats.
¿No és la història d’Eva i Adam, en realitat, la d’un suïcidi? A veure. Tots dos eren coneixedors de la maledicció divina que feia niu a l’arbre del bé i del mal en forma de l’amenaça més severa. I amb tot, ella i ell van clavar decididament les dents al fruit prohibit per debutar en la mortalitat que els havia estat negada en un principi per Déu en favor de la vida eterna i paradisíaca. Un suïcidi inconscient i en diferit, sí, però un suïcidi. Així comença la nostra història. Amb una parella condemnada a mort per haver seguit amorosament l’un els passos de l’altre.
Morir d’amor, per amor. L’imaginari col·lectiu al voltant d’aquesta qüestió s’ha construït sobre un equívoc tan permanent com necessari i també inevitable, tenint en compte la nostra naturalesa: la confusió entre l’enamorament passional i l’amor, deutors tots dos sen- timents de la mateixa expressió: t’estimo.
