Joan Gómez i Urgellés
L’art de guardar secrets: d’Euclides a internet
AMIC LECTOR, permeti’m convidar-lo a un viatge apassionant a través del temps, des de les intrigues dels antics camps de batalla fins als secrets que s’amaguen darrere de la pantalla del seu telèfon mòbil; descobrirem que allò que ens permet mantenir la privadesa avui dia és, sorprenentment, una de les ciències més antigues, les matemàtiques, i en particular la criptografia.
Des de sempre, l’ésser humà ha sentit una fascinació irresistible pels secrets —i pels símbols que han servit per amagar-los—. Abans que existissin ordinadors, la gent ja jugava a transformar paraules en signes estranys, nombres, gargots o marques aparentment innocents. Aquests símbols no eren cap caprici estètic, eren eines de camuflatge, disfresses intel·lectuals dissenyades per ocultar informació. Potser pensem en cartes íntimes d’amor segellades amb lacre, però la veritable història de la criptografia —la tècnica de convertir un text en un missatge incomprensible— es forja en la necessitat militar. Imagineu-vos a l’antiga Grècia, durant la guerra entre Atenes i Esparta. Els espartans utilitzaven un mètode enginyós anomenat escítala. Xifraven missatges escrivint sobre una llarga tira de paper enrotllada al voltant d’un bastó. El secret no era la tinta, sinó el diàmetre exacte del bastó; només si el receptor utilitzava un bastó idèntic podia desxifrar el missatge.
Segles més tard, l’emperador Juli Cèsar, durant la guerra de les Gàl·lies, va emprar un sistema d’encriptació molt més senzill, el famós codi Cèsar, en el qual l’emissor i el receptor compartien la mateixa clau. Per posar-ne un exemple, a la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai, l’ordinador central s’anomena HAL. Si es desplaça cada lletra del nom una posició endavant a l’alfabet, s’obté IBM. És un homenatge subtil basat en el mateix principi de desplaçament de caràcters. Formalment, si una lletra ocupa la posició x, en el codi xifrat ocuparà la posició x + 1. És a dir, la nova posició serà c (x) = x + 1.
