L'art-déco, ¿una falsa modernitat? - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Pilar Vélez

L’art-déco, ¿una falsa modernitat?

La Fotogràfica / Museu del Disseny de Barcelona

PARÍS VA SER EL REFERENT dels artistes europeus del Vuit-cents. Al tombant de segle, l’art nouveau va agafar el nom de la prestigiosa galeria d’art parisenca de Siegfried Bing. El gust per l’art nou o la voluntat de ser moderns —d’on ve el nom del Modernisme— van definir tota una època fins ben entrat el segle XX.

En termes historiogràfics, se sol admetre que el segle xix no acaba el 1900, sinó que arriba fins al 1914, amb la Primera Guerra Mundial. Tan bon punt acaba la contesa, sembla que els nous temps, àvids de pau i benestar, reivindiquen les aportacions del progrés finisecular, fascinats més que mai per «la màquina» i el futur: l’automòbil, l’avió, la ràdio, la fotografia, el gramòfon, el cinema o la velocitat dels viatges intercontinentals dels transatlàntics. Les arts juguen un paper clau en aquest

procés i acabaran dotant aquest context sociocultural d’una imatge que s’associarà a la modernitat de la vida urbana. El 1925, al bell mig dels «feliços vint», té lloc la presentació en societat del nou estil art-déco —considerat el darrer estil decoratiu d’abast internacional— a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indus- trials Modernes de París. Barcelona també hi participa.

A Catalunya, la primera dècada del segle xx va produir algunes de les obres més rellevants de l’arquitectura i les arts decoratives del Modernisme, mentre arribava el Noucentisme, que substituïa la mirada cap al nord pel retorn a les arrels mediterrànies, en pro d’una civilitat moderna, ara avalada per les noves institucions de govern. El Noucentisme, les primeres avantguardes i l’estètica déco, i fins i tot el racionalisme emergent, van haver de conviure i, malgrat les diferències essencials entre uns i altres, de vegades no és fàcil precisar-ne els límits. Tanmateix, si podem dir que el Modernisme no va tenir competència, l’art-déco (de les arts décoratifs del 1925), per contra, va ser combatut per l’avantguarda i el racionalisme del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Con- temporània), que el consideraven un «fals modern», tal com els agradava de definir-lo, mentre alhora criticaven els noucentistes massa aferrats a la tradició.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Feliços vint".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca