Ingrid Guardiola
L’ecocidi i les seves imatges
DES DEL 2011 escric en diaris i altres publicacions especialitzades sobre el futur i la relació que aquest manté amb els mitjans audiovisuals i la producció de models socials. L’article que plantejo és una continuació de totes aquestes recerques. D’alguna manera venim de la «vergonya prometeica» descrita per Günther Anders quan reflexionava als anys cinquanta, des de l’escriptura i l’activisme, contra l’amenaça nuclear; quan, segons ell, l’espècie humana es debatia públicament entre ser o no ser, entre la pau o l’aniquilació. Venim de Svetlana Aleksiévitx quan, a finals de la dècada dels noranta, va escriure sobre el desastre de Txernòbil —aquell fatídic 26 d’abril del 1986— i ens va fer adonar que allò va ser una catàstrofe del temps, de tal manera que el passat s’havia tornat impotent i s’havia trencat el fil del temps i, per tant, també la idea d’una humanitat possible, fins i tot la idea mateix d’un futur possible. Més de trenta anys després de la catàstrofe, apareix una sèrie com Chernobyl (HBO i Sky, 2019), que intenta donar a veure el que va passar i com es va gestionar el desastre. Si les pel·lícules del 2010-2015 recollien el pessimisme social posterior a la crisi econòmica del 2008, en els últims anys el relat que ha absorbit Hollywood i la producció audiovisual més mainstream té més a veure amb l’antropocè i els seus Fridays for Future, l’emergència climàtica, l’Extinction Rebellion, la justícia climàtica i la crisi energètica. La covid-19 també ha aportat relats relacionats amb la crisi sanitària i amb la possibilitat d’un món on l’espècie humana baixi uns quants graons i assumeixi responsabilitats en la fràgil cadena de la vida.
