Josep Maria Ganyet
L’efecte futur
LA IL·LUSIÓ D’UN FUTUR MILLOR ENS DEFINEIX com a espècie. No és trivial. Per tenir-ne cal un model mental del món, consciència d’un mateix, capacitat de creació d’entitats abstractes com el temps i capacitat d’actuar per canviar el present. Totes són, de moment, exclusives de la intel·ligència natural dels humans, i m’atreveixo a afirmar que per molts anys encara. Per tenir esperança cal, doncs, intel·ligència.
Però tenir intel·ligència no surt de franc, i voler un futur millor tampoc, ans al contrari. Només podem prendre decisions enraonades en base a un bon model mental del món si el coneixem prou bé, i això requereix una experiència física de primera mà i la concurrència de pares, educadors i iguals de qui aprendre. També cal temps, molt de temps, aquella entitat abstracta que ens permet actuar sobre el present per canviar el futur. La intel·ligència tampoc surt de franc en un sentit metafòric: tota esperança porta associada una por, la por de no abastar el que s’anhela, la por de no poder realitzar-ho en tota una vida; paradoxalment, la por de perdre allò que encara no tenim i que potser no tindrem mai.
QUAN EL 2000 ERA EL FUTUR
Quan era petit, l’any 2000 era el futur. La sèrie Espacio 1999, amb el gran Martin Landau al capdavant, ens prometia colònies a la Lluna. A 2001: Una odissea de l’espai —que és anterior, però que vam veure després—, Kubrick anava més enllà i ens pro- metia un viatge pel sistema solar. El paquet incloïa el contacte amb una civilització molt més avançada que la nostra després de resoldre un joc de pistes interplanetari. Als anys setanta teníem la il·lusió d’un futur millor que tenia data: l’any 2000. Aniríem pel carrer vestits d’Albal, ens mouríem en vespinos voladors i aniríem de cap de setmana a la Lluna, des d’on veuríem romàntiques postes de Terra.
Amb el temps, la congènita il·lusió pel futur de la nostra espècie es va anar tornant més seriosa i el feble equilibri entre il·lusió i por es va començar a decantar cap a la segona. El 2000 va passar de la ciència-ficció a la ciència i la cultura. Als anys vuitanta TV3 emetia el programa de divulgació científica Més enllà del 2000 i als noranta el magazín cultural Avisa’ns quan arribi el 2000, que presentaven en Jordi Beltran i l’Albert Vinyoli. A mesura que ens apropàvem al tombant del mil·lenni la por de perdre el futur s’anava fent cada cop més real; el 2000 havia passat en dues dècades escasses de l’exaltació futurista al cinema de catàstrofes. Si no hi fèiem res, al 2000 s’acabaria el món, i aquesta vegada, a diferència de les altres, no era culpa de Déu sinó nostra.
