Jordi Carrión
Les emoticones (i una breu història de les llengües artificials)
SI LI DIUS AL CHATGPT que t’escrigui una història amb emojis t’ho fa en un moment. Primer crea el discurs amb cors, dits, cares, cosetes vàries, objectes, molta fantasia, i després t’explica què volia dir cada imatge, cada seqüència, cada frase. 🧒🌙🌲🌲✨🔑➡️🚪🌳 / 🐉😊💭🌍 / 🧒🌈😴💫: «Un nen, una nit, camina pel bosc i troba una clau màgica. / La clau obre una porta amagada dins d’un arbre; a dins hi viu un petit drac amable que guarda els somnis del món. / El nen tria un somni ple de colors i, des d’aleshores, dorm feliç cada nit.»
De manera que la intel·ligència artificial generativa, que tradueix amb gran facilitat més de dos-cents idiomes diferents d’arreu del món, també he entès que els emojis són un llenguatge universal. Un nou esperanto que, pel que sembla, té molta més capacitat viral, molt més futur, que l’idioma artificial que va crear l’oftalmòleg polonès Ludwik Lejzer Zamenhof a finals del segle XIX, amb l’objectiu utòpic que la llengua fos neutral, senzilla, fàcil d’aprendre i fomentés —atenció!— la pau internacional. Sense dubte ha estat per aquest tarannà diplomàtic, per la suavitat iconogràfica, la gentilesa de les formes i els dissenys i els colors que els emojis han conquerit la superfície de la nostra comunicació. Complementen, sobretot emocionalment, els missatges escrits o en àudio; redueixen els malentesos; són una mena de lubricant o de cotó fluix o de mediació políticament correcta que permet que entre l’emissor i el receptor el missatge tingui un reforç semàntic amable. Això quan el significat no són, directament, ells mateixos. Perquè l’emoji té el poder tant d’amplificar com de simplificar. Una metàfora punyent, no cal dir-ho, del nou entorn digital.
Els pares —o els avis, perquè tot avança tan de pressa— dels emojis van ser les emoticones. Van néixer com una mena de taquigrafia emocional, adaptada als nous codis de la comunicació digital. Corria l’any 1982 i el científic informàtic Scott Fahlman, de la Universitat Carnegie Mellon, de Pittsburg, va fer una proposta tan humil com revolucionària en un fòrum en línia: suggeria utilitzar d’una manera simpàtica els signes de puntuació per tal d’indicar si el missatge era una broma o, en canvi, era seriós. En el primer cas :-), i en el segon :-(. Òviament, m’ha costat poder escriure això perquè, al teclejar, automàticament el meu ordinador ha escrit ☺ i ☹. Hem de fer un esforç arqueològic, transportar-nos al món d’ahir i imaginar o recordar que ens trobem a les beceroles de la computació personal o del que s’anomenava ofimàtica. A mesura que durant la dècada dels vuitanta i la dels noranta augmentava la presència d’ordinadors a les cases, oficines i escoles, i s’anaven popularitzant els portàtils, les emoticones també es van transformar en una moneda d’ús cada cop més quotidiana. Va ser aquesta popularització la que va provocar el pas de l’espontaneïtat al disseny, de l’ortotipografia posada al servei de la transmissió d’intencions o d’emocions (:-D vol dir riure) a la planificació de tota bateria de pictogrames. És a dir, la creació d’un idioma pictogràfic. Nou.
