Lucila Mallart
L’home que no va descobrir el romànic català
Sovint s’ha considerat Josep Puig i Cadafalch «l’home que va descobrir el romànic català». Motius no en falten: va formar part, el 1907, d’una cèlebre missió arqueològica als Pirineus promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans; va escriure dotzenes d’articles i de llibres sobre l’art i l’arquitectura romàniques; i va ser respectat, com a historiador de l’art, a Europa i a la resta del món. També va ser fotògraf (una faceta que encara no es coneix prou), restaurador de monuments, polític i president de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1923. L’estudi del romànic català deu molt a Puig i Cadafalch, malgrat les reserves que alguns investigadors han mostrat, sobretot en els darrers anys, en relació amb algunes de les seves teories, com ara la superioritat tècnica de la volta de canó respecte a la de fusta o la presència d’artistes llombards a la Catalunya medieval. Avui m’agradaria acostar-me a Puig més enllà de l’anècdota, tot reflexionant sobre què va significar, realment, la «descoberta» del romànic català i com podem pensar la seva relació amb la història de l’art medieval des de Catalunya i des del món.
