Martí Dominguez
L’home que parlava amb les abelles
L’ANY 2002 VAIG CONÈIXER UN VELL APICULTOR que parlava amb les abelles. Es deia Salvador Andrés Santonja, i era d’Alcoi, on l’ajuntament l’havia contractat per tal que s’encarregara de recollir els nombrosos eixams que any rere any eixamenaven en la ciutat. Alcoi està envoltat per serres majestuoses, l’altiva Aitana i la perfumada Mariola, i la ciutat, pel que fora, feia de nucli d’atracció de les abelles, i molts eixams acabaven dins d’una persiana d’un edifici, o sota unes teules, creant dificultats als veïns. Durant anys i panys avisaren els bombers, però un dia Salvador els va convèncer que aquells eixams no s’havien d’eliminar, sinó que calia portar-los a les zones forestals cremades perquè ajudaren en les tasques de pol·linització i reforestació. Que sense abelles no hi hauria mai bosc.
Quan vaig conèixer Salvador, em va semblar un home humil, que s’havia fet ell mateix. Portava les ulleres badades, i apegades amb un tros d’esparadrap. Tenia interès a parlar amb ell, no sols per la possibilitat de fer-li un reportatge,1 sinó per la meua curiositat com a naturalista i, en concret, com a entomòleg lletraferit. Certament, jo havia llegit La vida de les abelles (1927), de Karl von Frisch, i també aquell llibre tan peculiar que porta el mateix títol, de Maurice Maeterlinck. Sempre m’havia admirat com l’autor de L’ocell blau (1909) havia invertit tant d’esforç en un llibre de divulgació, sense més complicació narrativa que descriure aquell món extraordinari. Com abans també ho havia fet Jules Michelet, amb aquella joieta que és L’insecte (1857), una obra planera i al mateix temps admirable. Per altra banda, Karl von Frisch era un autor molt respectable, que havia descobert «el ball de les abelles», és a dir, com aquestes aconsegueixen informar la colònia de la font d’aliment, i de la distància i el lloc on es troba. Aquell llibre em va impressionar, i més encara els dibuixos que l’acompanyaven, amb peus tan màgics com el següent: «La dansa circular d’una recol·lectora de nèctar, sobre el rusc. La ballarina és seguida per altres tres abelles que troten rere seu per a assabentar-se de la notícia.» És a dir, en contra de la percepció humana, les abelles no eixien del buc a l’atzar, no volaven a veure si l’endevinen, sinó que ja anaven amb el mapa mental ben clar d’on es trobava aquella nova font de nèctar. Rebien notícies i les feien servir per al progrés de la colònia.
