Liberté, Fraternité, Égalité: la política lingüística a França - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Joan Solé

Liberté, Fraternité, Égalité: la política lingüística a França

© Run Design

«Je me sens un peu offensé quand le président d’une assemblée française ne parle pas dans la langue que je comprends»: «Em sento una mica ofès quan el president d’una assemblea francesa no parla en la llengua que jo entenc.» Qui va fer aquesta piulada, el desembre del 2015, arran de dos discursos en llengua corsa dels recentment elegits president de l’Assemblea i cap de l’executiu corsos, no era cap representant del Front Nacional (l’ultranacionalista partit de Marine Le Pen), ni de la dreta gaullista tradicional, que també déu-n’hi-doret com n’és, de centralista, sinó Jean-Luc Mélenchon, el líder de La França Insubmisa, el partit més d’esquerres que hi ha a l’espectre parlamentari del país. És ben cert que l’un peu limitava una mica l’abast de l’ofensa, i que altres líders francesos es van esquinçar les vestidures de manera molt més ostensible respecte a les intervencions en cors, però no deixa de ser revelador de la mentalitat nacional que l’abanderat de l’esquerra es posicioni contra la diver- sitat lingüística. ¿Podem imaginar un Pablo Iglesias, o una Yolanda Díaz, després de sentir una intervenció en català al Parlament de Catalunya, o en eusquera a l’Eusko Legebiltzarra, o en gallec al Parlament de Galícia, etzibant a les xarxes: «Me siento un poco ofendido/a cuando el presidente de una asamblea española no habla en la lengua que yo entiendo»? I encara podríem dir més: dos dels darrers líders del PP parlen gallec —de manera tan deficient com el castellà, això sí—, i un que els va precedir deia que parlava català en la intimitat, a pesar que els seguidors que celebraven la seva victòria a la nit electoral cridessin allò de «¡Pujol, enano, habla castellano!». Trobem, doncs, que l’esquerra «radical» francesa és menys tolerant que bona part dels dirigents de la dreta «moderada» espanyola pel que fa a la diversitat lingüística. Certament, l’esquerra francesa ha estat jacobina i maximalista d’ençà de la Revolució, i tot seguit veurem els motius que ha esgrimit per justificar les seves opcions en l’àmbit de la llengua, però és que pràcticament cap polític francès d’àmbit estatal, de cap signe, ha estat mai per tolerar la diversitat lingüística. Poc o molt, a tots els produeix coïssor i ofensa.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "França".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!