Xavier Moret
L’illa dels feliços
MOLT A PROP DE PAPEETE, la capital de Tahití, s’aixeca la tomba de Pomaré V, l’últim rei de l’illa. Va regnar tan sols tres anys, a partir del 1877, i va morir el 1891, totalment alcoholitzat, quan només en tenia cinquanta-un. Onze anys abans de morir, el 1880, havia cedit el seu regne a França a canvi d’unes quantes ampolles de xampany. França va incorporar Tahití com a colònia i, més de cent quaranta anys després, Tahití i les cent disset illes que l’envolten, entre elles la molt preuada Bora Bora, segueixen formant part de França, una nació molt llunyana que es troba a disset mil quilòmetres de distància, a l’altra banda del món.
L’escriptor Josep Maria de Sagarra, que va viatjar a la Polinèsia durant la Guerra Civil Espanyola en una llarga travessia en vaixell des de Marsella, recorda al llibre La ruta blava que el rei Pomaré V volia que coronessin la seva tomba, de forma piramidal, amb una gran ampolla de Pernod, el seu licor preferit. Però els hereus no li van fer cas i a última hora van canviar l’ampolla de Pernod per una de Benedictine, un licor que els devia semblar més dig- ne perquè, al cap i a la fi, és fet per monjos benedictins.
Sigui com sigui, la monarquia de Tahití va tenir un trist final. I això que aquesta illa llunyana i paradisíaca va ser batejada com «la Nova Citera» per Louis-Antoine de Bougainville, un navegant francès que el 1768 va desembarcar a les seves costes i va quedar admirat per un territori que va descriure, al seu Viatge al voltant del món (1771), com «el jardí de l’Edèn», un paradís on els natius vivien en la innocència i en connexió amb la naturalesa, lluny de les corrupcions de la civilització, oferint als nouvinguts les seves dones, joves i belles.
